Dimecres, 7 de desembre de 2022 - Edició 1595
La República

Ara sí, que toca. Ara, independència!

Encara recordo, com si fos ara, la sagnia política i el desgast social que, durant mesos i mesos, va suposar aprovar l'Estatut. Després d'unes últimes hores esperpèntiques, de corredisses i […]

Antoni Marzal i Morata 07/11/2013
Encara recordo, com si fos ara, la sagnia política i el desgast social que, durant mesos i mesos, va suposar aprovar l'Estatut. Després d'unes últimes hores esperpèntiques, de corredisses i reunions d'últim minut, el 30 setembre de 2005, finalment s'aconseguia, a còpia de perdre bous i esquelles, la gran majoria autoexigida pel propi Parlament (tothom menys el PP: 120 a 15), per allò del si anem tots a una, ens respectaran
 
I recordo encara millor com, en un dels moments que he de reconèixer que em van fer sentir orgullós del meu país, la gran majoria del poble català, representada per Artur Mas, en nom de CiU, la Manuela de Madre, en nom del PSC, i en Josep-Lluís Carod-Rovira, en nom d'ERC, entraven junts al Congreso de los Diputados el 2 de novembre, per defensar unitàriament aquell text imperfecte, però que representava la voluntat majoritària d'un poble.
 
A partir d'aquí, un cop darrere un altre deixaven grogi aquell seny català, aquella gran majoria, aquella il·lusió col·lectiva que tant havia desgastat la política catalana i, per extensió, els ciutadans de Catalunya. Primer, i ja en el citat debat al Congreso, sonores bufetades a tort i a dret, provinents de dreta i esquerra (l'esquerra del “apoyaré el Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya”). I foren aquestes, les de l'esquerra espanyola, les més difícils de pair, la plasmació d'una traïció en tota regla.
 
Del PP i d'altres grups de “centre espanyol”, res no esperat, entrava al guió. El mateix dia, després d'una vergonyosa campanya de recollida de signatures a nivell estatal en contra de l'Estatut, i abans i tot del procés en seu parlamentària, presentava un recurs d'inconstitucionalitat a la gairebé totalitat del text. En paral·lel, la màquina desbrossadora del nacionalisme espanyol, on s'hi senten còmodes monàrquics, franquistes, falangistes, jacobins i, fins i tot, pijo-progres, va baixar-nos, de cop, a la dura realitat, a base d'esmenes, retrets i bufonades. Què ens havíem pensat, els catalans? Com gosàvem anar a la capital de l'imperi a “marcar paquet”?
 
Aviat els recursos es multiplicaven i, de nou, procedents d'arreu: del Defensor del Pueblo (el militant del PSOE Enrique Múgica) i de Governs de Comunitats Autònomes (Múrcia, La Rioja, Aragó, la Comunitat Valenciana i les Illes Balears), per diferents i variats motius.
 
El tràmit parlamentari fóu demolidor i, en paraules del molt socialista i moderat President de la Comissió Parlamentària sobre l'Estatut , Alfonso Guerra, “Le hemos pasao bien el cepillo. Ya no lo reconocerá ni la madre que lo parió“. Així, s'aprovava (el març de 2006 al Congrés, i el maig al Senat) un Estatut mutilat i ferit de mort que, en molts aspectes, ens feia retrocedir respecte a l'Estatut del 79, amb la complicitat i (deixeu-m'ho dir) de la prèvia i molt vergonyosa baixada de pantalons d'Artur Mas, que pactava en secret, un ominós dissabte 21 de gener de 2006, amb el mentider major del Regne, l'aleshores president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, els termes de la rendició .
 
Però el púgil espanyol encara tenia cops per acabar de destrossar el sac de boxa en què s'havia convertit l'Estatut i, per extensió, la dignitat del poble català que, a contracor, l'aprovava en referèndum el juny de 2006. Faltava el crochet definitiu, el coup de grâcela demostració del poder del nacionalisme castellanoespanyol: la declaració d'inconstitucionalitat dels punts més sensibles i importants per Catalunya, que deixava en ridícul a tots els seus ciutadans, i els seus anhels i desitjos.
 
I, per acabar de reblar el clau, del poc que es va salvar del naufragi de l'Estatut (addicional tercera), ni un euro. És a dir, paper mullat (i no pas d'aigua, sinó del pixum superb de l'Estat Espanyol, que per enèsima vegada se'ns pixava a la boca i ens feia creure que plovia).
 
I el temps ha passat, i les posicions de l'Estat, en mans de nou d'un PP (ara amb majoria absoluta), envers Catalunya no han fet més que aprofundir en el menyspreu, el maltracte econòmic i l'atac per terra, mar i aire contra els símbols nacionals de Catalunya (la història, la llengua, la cultura, les lleis pròpies…) en una croada que sembla destinada a anorrear el què Catalunya significa, i ofegar-la fins que no sigui més que un record d'aquella terra rica, treballadora i solidària; en favor d'un forat negre anomenat Madrid, des d'on tot ha de néixer, i on tot ha d'anar a petar.
 
Sabeu què, però? No ha passat tant de temps com per oblidar-ho, i els ciutadans ja hem vist el pa que s'hi dóna, ja no ens deixem enredar, ni per uns, ni pels altres. Aquest cop, com diuen els amics del País Valencià, “va de veres”. Per això ja no traguem amb moderats, terceres vies, federalismes a l'infinit
 
Parem a pensar-hi un moment, potser els moderats no ens volen mal… Us imagineu, en el panorama de la política espanyola (actual… i futur! -Movimiento Ciudadano. UPyD…-) com i quan es podria fer una reforma de la Constitució Espanyola que permetés a Catalunya ser independent per federar-se voluntàriament amb la resta de l'Estat? Que no veieu que és una fal·làcia? Això no passarà MAI. La resposta és a les NOSTRES mans! Què volem, trenta anys més de submissió? Que ens escanyin del tot, i haver de marxar de casa nostra, exiliats?
 
L'oligarquia catalano-espanyola, les Caixes, els Sabadells, els Abertis, els Planetes, els Foments, els Godós, i tants d'altres; aquells qui són destí indefectible de l'exministre o exconseller de torn, com a pagament vergonyós dels serveis prestats, ja no poden assegurar el timó. Perquè el seu vaixell s'enfronta al tsunami més gran de la Història de Catalunya: la majoritària voluntat d'esdevenir un Estat Independent a tots els efectes, i decidir així, el nostre propi futur.
 
Ara ja som grans, i les hòsties (amb perdó del terme) rebudes ens han ensenyat a veure-hi més clar, a definir-nos, a ajuntar-nos i a defensar-nos. Perquè ara ja no són els independentistes de saló, l'alta burgesia egoista… ara som el poble, de forma transversal: treballadors, empresaris, autònoms, aturats, estudiants i jubilats; homes i dones; urbanites i gent del camp… En les nostres mans està que això no es converteixi en el segon “coitus interruptus” de l'Estatut del 2006… i està en mans del poble, no dels polítics.
 
Per cert, un missatge als polítics catalans (de passada): Ja no combreguem amb rodes de molí, ja no ens deixem prendre el pèl, ara no hi ha marxa enrere. Ja no és temps d'avantposar l'interès partidista per damunt del de Catalunya… perquè aquest tsunami també se us endurà, si jugueu amb els nostres sentiments. Ara les bales ja no són de fogueig; el foc és real.
 
Perquè ara, la frustració seria tan gran, que les conseqüències són difícils d'imaginar.
 
Ara sí, que toca. Ara, independència!