Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Analitzant el resultat del 25N

|

- Publicitat -
  • Donat el caràcter excepcional i plebiscitari d’aquesta convocatòria no es pot comparar el seu resultat amb anteriors d’eleccions. Els actuals comicis han trencat amb la continuïtat històrica de la democràcia a Catalunya des de la seva restitució el 1975. No som davant la continuïtat de res, si no davant d’un punt de partida. Avui Catalunya ha fet taula rasa; el marcador comença a comptar de cero.
  • En cas de voler fer alguna comparació amb resultats anteriors, s’ha de fer valorant els vots obtinguts per cada força política, i no segons els escons obtinguts. En primer lloc per que el sistema electoral, les circumscripcions, la llei d’Hont i l’augment de la participació han alterat l’ordre parlamentari, i aquest fet, no es correspon necessàriament amb els resultats obtinguts pels partits polítics en termes absoluts. En segon lloc, per que davant d’un referèndum d’autodeterminació no valen ni circumscripcions, ni lleis d’Hont, sinó els vots individuals de cada elector.
  • Del resultat d’aquestes eleccions es desprèn que ha sortit reforçada una majoria sobiranista. Això només pot ser el resultat de la maduració de la societat catalana davant el procés de secessió. El vot sobiranista supera el 1.800.000 votats (CIU, ERC, CUP, SI i part d’ICV) (51% dek total), el federalista arriba als 800.000 (PSC i part de ICV) (25% del total) i l’unionista arriba als 800.000 (PP, C’s i PxC) (23% del total). Ara bé, el resultat d’una consulta popular amb motiu de la independència seria de 2.080.000 votants en favor del sí (60%) i un 1.350.000 en favor del no (39%). Es consolida la divisió 60/40 en favor del sobiranisme. Davant d’un referèndum d’autodeterminació, amb una participació del 70% (semblant a la obtinguda en aquestes eleccions) la majoria sobiranista està més que assegurada, tant si es donés a triar entre dues opcions («si» o «no» a la independència) com si es donés a triar entre tres opcions (Estat independent, Estat federat a Espanya i regió autònoma).
  • CiU. Hem de desdramatitzar els resultats de CiU. En termes absoluts CiU perd uns 90.000 vots, cosa que representa un 8% del total obtingut en les eleccions de 2010. Aparentment tenia una previsió a l’alça que no s’ha complert. Però amb una postura clarament sobiranista CiU conserva la major part dels seus votants (92%), i per tant el govern després d’anys de retallades socials. Aquests 90.000 vots perduts tenen un sobrecost al parlament. Suposen un descens del 20% de la seva representació parlamentària. Per circumscripcions CiU augmenta els seus votants a Girona i Lleida. Però perd lleugerament a Tarragona. La major part de la seva pèrdua es concentra a la demarcació de BCN, on perd uns 100.000 vots, una petita part dels quals es recuperen a Lleida i Girona. CiU guanya a tot el territori (per comarques). Només al Baix Llobregat el PSC aconsegueix treure-li un avantatge de 0,2 punts. CiU és la primera força al Barcelonès (inclosa Badalona, on el PP d’Albiol passa al tercer lloc). CiU guanya a quasi totes les grans ciutats (Barcelona, Terrassa, Sabadell, Tarragona, Lleida, Mataró…) amb un projecte clarament sobiranista. Tot i així, es evident que el cinturó metropolità de BCN és la seva assignatura pendent.
  • ERC. La gran guanyadora de la jornada. Recupera gran part del seu millor resultat històric, augmentant el seu suport electoral en un 56%. En uns pocs mesos ha aconseguit restablir-se d’escissions, divisions internes i del llast que suposa haver pres part en el tripartit. Ha recuperat la major part de la fuga d’electors que havia patit. Amb la clau del govern, tindrà l’oportunitat de donar un toc més social a la política econòmica del govern. Però sobretot és la garantia del procés de secessió. ERC ha capitalitzat la concentració de vot sobiranista (vot útil) que reclamava CIU. I a més, aporta el recanvi necessari (Jonqueres) per substituir el liderat del Pr. Mas una vegada aquest hagi estat amortitzat. ERC és consolida com a partit amb vocació de govern una vegada consumada la secessió de Catalunya.   
  • El PP obté un diputat més. Però passa a ser la quarta força política; i sobre tot deixa de tenir la clau de la governabilitat a Catalunya. Alicia Sánchez, no assoleix les expectatives creades de mantenir-se com a segona força i com a cap de l’oposició. Puja uns 84.000 vots (18% més que en les passades eleccions), però no arriba ni de lluny a obtenir els resultats d’unes eleccions generals espanyoles, malgrat haver liderat el discurs de la por i haver tingut l’estructura de tot un Estat que no ha dubtat en recórrer al joc brut (impossibilitar la participació dels catalans residents a l’estranger, entre altres). Des d’una posició marginal, i amb els seus càrrecs fora de les institucions del país, el seu discurs de la por pujarà de to fins a la crispació. El PP ha perdut l’oportunitat històrica de consolidar-se com el partit d’entesa entre Catalunya i Espanya, un rol imprescindible si algú volgués garantir la continuïtat i la integritat territorial de l’Estat espanyol. Amb la seva actitud tant el PPC, com el govern espanyol evidencien que Catalunya no té res més a negociar amb Madrid. Caldrà que per fí, ens adonem que l’actitud pragmàtica, mercantilista i pedagògica, dels catalans ja no té lloc en el nou context polític. Som davant d’un nou paradigma en les nostres relacions amb Espanya, som davant d’una ruptura que en cap cas serà pactada.
  • El PSC és l’únic partit capaç d’estavellar-se dues vegades contra la mateixa pedra. Perd suport a totes les demarcacions. De partit amb vocació de govern, passa a ser la tercera força política. Ni tan sols ha estat capaç de mantenir el seu liderat entre les forces d’esquerres. Ha estat superat tant pel discurs identitari, com pel discurs social. Tanmateix, com en el cas de CiU cal desdramatitzar els seus resultats, ja que la pèrdua d’un 9% dels vots ha suposat la reducció d’un 29% dels seus escons. Sigui com sigui els seus resultats a Catalunya impossibiliten la recuperació d’un PSOE que ja encadena quatre desastres electorals consecutius. PSC era l’única força capaç de desenvolupar una alternativa de país al independentisme. A saber què voldrà dir per a ells «federalisme».
  • ICV. La seva aposta pel discurs social, defugint qualsevol responsabilitat del govern que va sobre endeutar la Generalitat, i amb un ascens del 33% dels vots, l’ha permès consolidar-se com a força d’esquerres i progressista que tot país necessita.
  • C’s. La sorpresa de la nit. Juntament amb ERC és el partit que sobrepassa fins i tot, les seves pròpies expectatives de vot. És la prova del fet que l’electorat espanyolista defuig del diàleg i busca la confrontació.
  • CUP. L’altra sorpresa de la nit. Substitueix a una Solidaritat que naixia viciada des d’un principi. La Cup suposa l’entrada al parlament de certs grups socials anti-sistema (anticapitalistes) però que al mateix temps sumen en favor de la independència. 

Albert Pont. Responsable de Dret Internacional i vicepresident del CCN.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut