Descansi en pau el Pelikano punt es. No sabem de que s'ha mort exactament, però aquesta setmana ens assabentàvem de la defunció d'aquest antre infecte gràcies a l’incansable treball del gran @barcastuff via twitter. El nostre més sentit condol als seus familiars més directes com el perico Segura o l’inqualificable ultragodòtic Perearnau (el dolent), vicepresident del Mundo Sandritivo i primer periodista (?) condecorat per la directiva rosellista. Un afectuós record també, pel gros gran tribunero Tanoka Bosch, un dels seus insignes admiradors i destacat grupi entre la colla de grupis fel·ladors de la caverna godòtica. Un sincer RIP per aquesta tètrica cova de culers nunyistes ressentits utilitzada com a base d’operacions de la sistemàtica conspiració contra el mandat del president Laporta. Just des del precís moment que el vicepresident esportiu d’aleshores, Sandrusku Rosell, abandonés la directiva culer per preparar el seu assalt a la presidència.
Les alegries i desgràcies mai arriben soles. Aquesta setmana també hem conegut la miraculosa mutació de les samarretes solidàries Qatar Foundation en samarretes comercials Qatar Airways. Una nova i ostentosa demostració de transparència de la directiva dels valors i el codi ètic. Un codi ètic que va denunciar obviar la confusió d’interessos entre el vicepresident Javier in Qatar we trust Faus i la venda de la samarreta de marres. Un venda feta per un import inferior al seu valor real i amb molts i sospitosos serrells mai explicats fins ara. Interessos inconfessables al que s’hi haurà d’afegir, per raons evidents, la pèrdua del patrocini de Turkish Airlines. Un altre menys import per afegir a la llarga llista de menys ingressos com, per exemple, la samarreta suplent o la publicitat estàtica. Una mala gestió de la venda d’un dels millors actius del club i una flagrant vulneració del codi ètic impulsat cínicament per la pròpia directiva. Els col·legues de Consulta Barça, entre d’altres, ho han denunciat en diversos dels seus articles. Un codi ètic, en definitiva, amb menys credibilitat que el sobiranisme d’ICV-EUiA que lidera el fadaralista Joan Herrera.
La mutació de la samarreta i la deriva de l’actual directiva no ens hauria de sorprendre. Aniria en la mateixa línia que el radical canvi d’actitud exhibit durant les setmanes prèvies a l’assemblea de compromissaris respecte del posicionament rosellista sobre la reforma i/o construcció d’un nou camp nou. Les cada cop menys dissimulades ganes de construir un nou camp nou podrien donar pas a una altra mutació: del Qatar Airways al Qatar Arena. El llaminer negoci que s’obre amb la construcció d’un nou estadi ha fet canviar radicalment la posició de la directiva i amb l’ajut de la premsa amiga intentarà que també canviï l’opinió del soci. Un soci que amb la reforma Foster ja es donava per satisfet mentre l’actual directiva la rebutjava per faraònica. La remodelació tindria un cost assumible mentre un nou camp nou multiplicaria per dos o tres aquesta inversió. Una inversió que amb el deute actual del Barça seria de difícil finançament si no apareix algun sponsor que ho faci possible. Els de Qatar estan a l’aguait i les empreses amigues, la dels leds i la ranquejant empresa constructora del tito Floren ja comencen a fregar-se les mans. Caldrà que estiguem alerta i que el Qatar Arena no esdevingui un Qatar Arena Corruption.
Bé, ara que ja hem passat l’equador de la campanya electoral i hem sobreviscut al multitudinari debat televisiu d’aquest passat diumenge, deixeu-me que us transmeti les meves reflexions. Quatre reflexions telegràfiques o quatre apunts que no representen cap posició oficial del Rival Petit on, per cert, hi conviuen totes les sensibilitats del ventall independentista. Són -única i exclusivament- la meves reflexions personals, és a dir, les de l’Urdin-Gorria:
1)Identitat vs cartera.-Sembla innegable que la crisi econòmica ha contribuït a l’increment de l’independentisme i que molta gent ha abraçat la fe independentista per la via de la cartera. No és el meu cas. Sempre m’he declarat independentista incondicional i sóc dels que donaria un 10% dels seus ingressos si fessin falta per tirar endavant els primer passos de la independència. Però també tinc molt clar que els independentistes incondicionals, per desgràcia, som minoria. Més enllà dels resultats del proper diumenge, crec que és imprescindible per veure una Catalunya majoritàriament independentista que molts votants convergents apostin clarament per la independència i que també ho facin una part d’aquells catalans que prioritzen la cartera abans que la identitat.
2)Eix nacional vs eix social.- L’avantatge de ser independentista incondicional, com el seu nom indica, és que no t’has de plantejar si prioritzes l’eix nacional o l’eix social. O tots dos a l’hora. Ja sabem que això no està ben vist pels joves més idealistes i carregats d’inquietuds, però els que ja tenim una edat hem après a distingir el que és estructural del que és conjuntural, o entre el continent i el contingut. Que un 1 euro de més o de menys a la sanitat ja no ens no ens fa venir trempera i que quan siguem independents ja decidirem si volem un país més o menys liberal, un país més o menys socialdemòcrata i/o un país més o menys europeu.
3)Independentisme vs vot útil.- Més enllà d’estar bastant d’acord amb les tesis del camarada Popota sobre independentisme i vot útil desenvolupades en aquest article,la veritat és que ja fa temps que em moc més per conviccions que no pas per utilitat, Tot i que les enquestes indiquen que Si es podria quedar fora (a Bcn) en no superar la barrera del 3%, no em perdonaria mai que la meva opció per un suposat vot útil deixés fora del parlament la figura imprescindible de l’Alfons Lopez Tena. No tan per SI com a partit sinó per en López Tena com a diputat. Un ALT que incomoda i que l’establishment li està aplicant la tàctica Carod, és a dir, presentar-lo com un il·luminat, un intolerant i una persona que espanta als no convençuts. No em preocupa. Si a un no convençut l’espanta en Lopez Tena és que no és un independentista en potència. Que no ens embauquin. Considero vital la seva presència al Parlament. Si CiU o CiU+ERC els hi tremolen les cames, allà hi haurà en Lopez Tena per denunciar-ho i plantar cara. I si l’ALT es queda fora, doncs mala sort i tal dia farà un any.
4)Els meus desitjos.- Fer pronòstics electorals sempre és difícil. Procurar ser objectiu tampoc és fàcil. Més senzill és expressar –sense caure en hooliganismes- el resultats que desitgem o amb quins resultats ens conformaríem. Partint de l’aclaparadora victòria de CiU que ningú qüestiona, aquí van els meus desitjos pel 25N:
-Que CiU no tregui majoria absoluta.
-Que ERC sigui la segona força
-Que l’ALT surti elegit diputat.
-Que les CUP entrin al Parlament.
-Que els diputats que treguin les CUP siguin els mateixos que perdi Iniciativa.
-Que tots els diputats anteriors sumen 90 o més.
-Que el PP no creixi.
-Que el PSC perdi 10 diputats o més..
-Que els creixement dels Ciudadanos sigui en detriment del PP i el PSC.
Desitjos irreals? Plausibles? Ja ho veurem, però estic convençut que molts ho signaríeu.
Amb un resultats així, la fusió entre la Unión Balompédica Conquense i el RCD Español dels amics del legi Lara, és una mica més a prop.
De les inquietants declaracions de Luiz Felipe Scolari ja en parlarem un altre dia. Gallina de piel, hoygan!
