Ja estem en el procés que s’ha iniciat – fa dos dies – i que és perllongarà, en les properes dues setmanes. Avorrides i pàmfiles de cada quatre anys o de qualsevol període electoral. Quinze dies per fer una feina més pública, del que no s’ha fet en els mil quatre cents seixanta dies anteriors. Blocs electorals als mitjans amb connotacions del segle IX. Presència mediatitzada del bipartidisme antagònic espanyol. Més del mateix. Res de nou a l’horitzó.
Aquest article, serà l’únic que escriure en els propers quinze dies. Ara, és més quan s’ha d’exterioritzar cap endins les teves reflexions, i no seguir-hi el joc a la falsia democràtica actual. Què és barallin entre ells. Els valors i morals, per ara son d’ús exclusiu de la societat a l’espera que finalment, la política és desperti. L’Ètica, l’han perdut. Com és el cas del diari La Vanguardia. Solament en dos dies de campanya electoral, ja s’ha posicionat clarament cap el partit guanyador. Més espanyolitzats que mai.
He pogut fullejar aquestes edicions i l’únic anunci electoral, és d’en Rajoy – en la mateixa pàgina d’internacional – i del seu PP. Hi dediquen més comentaris, opinions, reflexions i fotografies, que el partit agermanat del diari: CIU. Ells han decidit. Els seus lectors, també? La Vanguardia pamfletista, s’està re-direccionant com al llarg de la seva historia cap a les forces d’espanya.
El dia que agafin les bases argumentals dels convergents actuals – encara, que l’ideari polític segueix de mans i ment de la mateixa entitat física – i l’apliquin al peu de la lletra, seguirà sent un diari d’aquells, que quan escriu Leo, en diu Llegeixo. Ja sabeu el cas, oi?
Un dels diaris més venuts a la nostre nació. Un símptoma de quin color – en realitat – té Catalunya? No ho sabria dir-ho. És vergonyós, que en un moment cabdal com és la situació de la nostre petita i estimada pàtria, existeixi un grup mediàtic que vagi a la contra dels interessos comuns. Comuns de qui, d’espanya o de Catalunya? País de pandereta.
Quinze dies d’arrogància, baixesa, mediocritat i petulància política sense base, ni continguts. Visca la República, encara que sigui i facin la comparativa – alguns, des de els adjectius anteriors – amb la de l’Ikea.
