Fa uns mesos vam posar el crit al cel perquè l’actor Àlex Casanovas, el mateix que ha sigut nominat pel premi Gaudí , que ha presentat “Amor a primera vista” i que ha aparegut a serials com “Nissaga de poder” o “Estació d'enllaç” es veia obligat a servir cafès en el bar Antaviana de Figueres per raons econòmiques.
És cert que el teatre passa per un moment delicat: factors com la pujada desproporcionada de l’IVA, la contenció de les famílies alhora d’invertir en oci, la manca de subvencions, el poc interès que susciten alguns esdeveniments i la baixa qualitat dels altres… no faciliten les coses.
El que no entenc és que el detonador de la polèmica fos precisament que un actor faci dues feines. Se m’acudeixen diferents hipòtesis:
-
Com els avis i els pares, encara considerem que fa de bon professional treballar del mateix durant tota la vida. Canviar un ofici per un altre que, segons l'ordre social, sigui inferior significa fracassar.
-
La feina d’actor és més valuosa que la de cambrer. Per tant, sense considerar els aspectes econòmics, un treball per ell mateix ens pot fer més feliços que un altre.
Quants de nosaltres hem treballat de cambrers, caixers o fent classes particulars mentre estudiàvem a l’institut o a la universitat? Clar, si la situació és provisional és una altra cosa, les expectatives són diferents, em direu. I tant. Però quin treball avui dia és definitiu i, sobretot, estem segurs de voler tenir un treball definitiu?
Perquè ens costa Déu i ajuda, a partir d’una edat, arremangar-nos i obrir-nos a nous aprenentatges i experiències si, en el fons, sabem que és avantatjós per nosaltres mateixos?
La setmana passada vaig assistir a una funció de “Manicomio”, l’últim espectacle del Circo de los Horrores. Els mateixos artistes servien el cafè, recollien les entrades, es disfressaven de pallassos, feien acrobàcies i netejaven l'envelat després de la funció. Pel que he vist, tots els circs funcionen igual. I no passa res.
Consti que no estic criticant en absolut a l’Àlex Casanovas. Al contrari, penso que va ser valent quan va posar-se a servir cafès, sobretot perquè devia preveure el ressò mediàtic que comportaria. El que no em semblaria tant bé és que ho hagués fet precisament per això.
