Ep, no maregem més del compte la perdiu!

He estat uns dies al llit malalt i avui em rein­cor­poro bas­tant pre­ocu­pat. Encara no és una alerta ver­mella però si que comença a ser pre­ocu­pant. I és que després d’uns dies de no seguir massa les notí­cies me n’adono que no ha pas­sat res, però res de res més enllà d’un prin­cipi d’acord per con­sti­tuir la mesa del Par­la­ment, que només fal­taria que no fos així.

 

Els ciu­tadans de Catalunya hem estat cri­dats a les urnes a votar en unes elec­cions plebisc­itàries i ens hem mobil­itzat com mai fent guan­yar clara­ment a aque­lls par­tits polítics que tenien un full de ruta níti­da­ment inde­pen­den­tista. I és evi­dent que no és fàcil i que hem de tenir pacièn­cia a l’hora de for­mar Gov­ern i pactar les difer­ents forces de tre­ball. Però també és evi­dent que comencem a fer el ridícul i el desànim que s’està gen­er­ant comença a ser preocupant.

 

En una coral no m’agraden les veus que van per lli­ure, i n’hi ha hagut, però tam­poc m’agraden aque­lls que donen lliçons de democrà­cia par­tic­i­pa­tiva a tothom –els del poder del poble– i que volen imposar el pro­grama i can­di­dats que han assolit 10 dipu­tats per sobre dels qui n’han obtingut 62. I és que el poble ha par­lat i ha repar­tit les respon­s­abil­i­tats, per tant, tothom al seu lloc, on a cadascú l’hagi sit­uat la ciu­tada­nia. I si s’ha de respec­tar la vol­un­tat pop­u­lar, queda clar que el can­di­dat amb el suport d’un milió sis-​cents mil vots té més suport que el de tres-​cents mil. No cal dis­cu­tir res més que matisos.

 

Repeteixo que no és una alerta ver­mella. Però ja comença a ser de taronja intens. Hi ha elec­cions espany­oles a tocar i encara no sabem com ens pre­sen­tem, amb qui, ni per què. De fet, encara no sabem si ens pre­sen­tem. I el nou Gov­ern que ha de tren­car amb l’Estat encara no està con­sti­tuït, ni acor­dat ni s’hi veuen per­spec­tives més enllà de veus con­tra­dic­tòries. Quan par­lem de situa­cions que allun­yen la política de la ciu­tada­nia par­lem pre­cisa­ment de coses com aque­sta. Hom pot tenir la impres­sió que la ciu­tada­nia fa la feina i quan tot queda als despatxos polítics es blo­queja. I això no seria just, perquè els polítics actu­als sem­pre han demostrat estar a l’alçada i sem­pre han aca­bat reso­lent la situació. No dubto que ara també ho faran, però sis­plau, per arribar a l’acord maregem el mínim pos­si­ble la perdiu. El que tenim entre les mans és massa impor­tant com per impro­visar. Les coses clares i endavant!

 

www​.ericber​tran​.cat