Primer, l’impacte ambiental que ha tingut aquesta infraestructura és espectacular i la cicatriu que deixarà a banda i banda del túnel serà inesborrable. Tot i això, circulant pel túnel es constata que el projecte inicial s’ha millorat substancialment, ja que s’han incorporat modificacions que en moltes altres obres, com en els túnels de Capsacosta, no es van acabar adoptant, com ara construir falsos túnels que redueixen substancialment l’impacte ambiental.
Segon. Òbviament, la finalització de les obres del túnel de Bracons no significa, ni molt menys, que les amenaces pel territori hagin acabat. Caldrà no abaixar la guàrdia en cap moment per evitar que el túnel serveixi per acabar amb el model agrícola de la Vall de Bas i que les urbanitzacions de segones residències i hotelets no hi apareguin com bolets.
Tercer, la reducció del temps necessari per anar d’Olot a Barcelona és molt significatiu (al voltant de mitja hora) però potser més important encara és la reducció de costos: sense peatges, menys quilòmetres i menys consum de combustible ja que la velocitat mitjana és també inferior. Però a més, la qüestió principal no és que Olot i Barcelona estiguin ara més a prop, sinò que ho estiguin Olot i Vic, la Garrotxa i Osona. La nova carretera ha de servir perquè aquestes dues comarques veïnes col·laborin i enforteixin les seves relacions tan a nivell empresarial, comercial, turístic, associatiu i fins i tot esportiu.
Quart, si bé és cert que el futur de les infraestructures de comunicacions ja no passa exclusivament per fer més carreteres -sinó per línies de ferrocarril modernes i, sobretot, per xarxes de telecomunicacions- també ho és que l’eix Vic – Olot és una carretera que pot ser molt útil i que fa una funció diferent a la que podria fer un eix ferroviari. És a dir, no crec que l’eix Vic-Olot per carretera sigui ni homologable ni tampoc incompatible amb un hipotètic eix Vic-Olot ferroviari, sinó complementari.
I cinquè, per construir infraestructures respectuoses amb el medi ambient calen dos factors: voluntat i recursos. La voluntat depèn dels governants que el país escull, i per tant, en certa forma serà més o menys coherent amb la voluntat des seus habitants. Però els recursos són els que són, i quan la Generalitat ha de descartar les propostes més ambientalment sostenibles perquè són inviables econòmicament, no hi més remei que tornar a recordar els milers de milions que des de fa anys els catalans regalem anualment a Espanya. Perquè, quan hagués costat fer el túnel de Bracons a menys alçada i per tant més quilòmetres soterrat de forma que s’hagués reduït moltíssim l’impacte ambiental a banda i banda del túnel? Quin petit percentatge de l’espoli fiscal anual hagués significat aquesta millora? Ja comença a ser hora que els catalans fem un acte de responsabilitat i maduresa i exigim tenir el poder per a administrar els nostres diners de la manera que creiem convenient.
(Versió reduïda en anglès a www.cataloniablog.com)
