Diumenge, 9 d'agost de 2020 - Edició 745
La República

28 (països europeus)

Vint-i-vuit països conformen la Unió Europea després de la recent adhesió de Croàcia el juliol de 2013, encara que arran del ‘Brexit’, si deixem de sumar a Gran Bretanya, podrien […]

Josep Lluís Sànchez Palacios
Josep Lluís Sànchez Palacios 02/03/2016

Vint-i-vuit països conformen la Unió Europea després de la recent adhesió de Croàcia el juliol de 2013, encara que arran del ‘Brexit’, si deixem de sumar a Gran Bretanya, podrien ser només 27, o potser no. Podria continuar mantenint el mateix nombre si comptem Catalunya, malgrat les sentències del Tribunal Constitucional. O també podria canviar en un menys si Grècia es veu forçada a canviar el seu estatus com altres pretenen.
La Unió Europea no sempre ha tingut aquesta dimensió d’ara. Quan va començar la cooperació econòmica europea en 1951, a mitjans del segle passat, els únics països participants van ser Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos.
6 han estat els processos d’ampliació al llarg d’aquest temps als que hauríem d’afegir un setè: el corresponent a la reunificació alemanya i la desaparició de la RDA. A més a més hem de considerar els 5 països candidats Turquia, Macedònia, Montenegro, Sèrbia i Albània, que es troben en processos i estadis d’incorporació desigual i que resten ‘a la sala d’espera’. I també els països que sí que van sol·licitar la seva incorporació, com a mínim un cop, però la van paralitzar per diversos motius: Noruega, Islàndia i Suïssa.
Tot això sense tenir en compte els microestats que no en formen part com Andorra, Liechtenstein, Vaticà, Sant Marino o Mònaco. I també tots els altres estats de l’Europa Oriental, el Caucas i els extra europeus (com Israel, Marroc o Cap Verd) amb diversos tipus de relació molt variada.

26
Una altra cosa és l’anomena’t ‘Espai Schengen’, q  ue porta el nom d’una ciutat luxemburguesa i està format per 26 països, que no hem de confondre amb el mapa de la Unió Europea perquè alguns no en formen part de la U.E. i altres que si que hi son no estan integrats en aquest projecte. 
Es va crear el 1995 per suprimir, en principi, les fronteres comunes entre els estats que en formen part i coordinar controls comuns exteriors, per funcionar com una sola unitat en termes migratoris. I, en teoria, per garantir la lliure circulació de béns, serveis, capitals, treballadors i viatgers,La circulació per tots els estats de l'espai Schengen és lliure i sense controls fronterers interiors, per a totes les persones nacionals de qualsevol d'aquests països i les seves famílies que viatgin conjuntament, i també, durant un període que no superi tres mesos per semestre, per a estrangers que hagin entrat o resideixin legalment a qualsevol d'aquests.
Tal com està funcionant, els refugiats i immigrants s’han de registrar en el primer país on arriben, que majoritàriament són els de la riba sud del Mediterrani, i només tindran permís per circular per l’interior d’aquest fins que es resolgui la seva sol·licitud. Això fa que, sense una autèntica política europea coordinada i una autoritat comuns, es formen immensos taps a la perifèria europea i es col·lapsin els accessos a l’espai comunitari.  
Segons les previsions que contenen els acords, cada país pot suspendre l'aplicació per “motius excepcionals”, però sempre de forma “transitòria”, la qual cosa ha passat en diverses ocasions. El que no s'havia esdevingut mai és que tants Estats alhora i pel mateix motiu el deixessin en suspens, de fet o formalment, com passa ara amb l’arribada massiva  de refugiats.
Es diu repetidament que aquesta és la crisi humanitària més important a Europa des de la Segona Guerra Mundial però això no ha fet fins ara remarcar la importància d’una solució urgent i l’alarmant falta de reacció i de resposta de les autoritats europees és ja clamorosa. Ja portem molts mesos i moltes cimeres i reunions ministerials sense resolucions ni accions concretes davant la crisi de les poblacions refugiades. La xenofòbia social,  i la de les institucions, instada per les organitzacions ultraconservadores de tot el continent agreugen encara més tot això.
En aquest sentit les reaccions parcials d’alguns dels governs que bloquegen les seves fronteres en la ruta de fugida de les persones refugiades, van més aviat en la línia contrària i, en les paraules de la pròpia directora del  FMI: constitueixen un alt risc per a la supervivència de l’Espai Schengen. No només no es posen remei a les deficiències del projecte de l’Espai Schengen, que es suposa que és un dels pilars ideològics europeus, sinó que ara està amenaçada la seva pròpia existència.
La Europa ‘sense passaports’, pels de dins però no  per a la resta, està ara qüestionada per alguns dels seus principals líders que l’utilitzen com amenaça o justificació de les seves polítiques i per aixecar i controlar més les fronteres exteriors i, aviat, les interiors.  
Així ho diu la revista The Economist: ‘Allò que succeeix a les fronteres d'Europa és sovint el telègraf que ens avisa d'un posterior canvi transcendental. El bloqueig soviètic de Berlín el 1948 presagià la Guerra Freda. El desballestament d'una tanca d'Hongria a la frontera amb Àustria el maig de 1989 condemnà els règims soviètics d'Europa de l'Est mesos abans que les protestes derroquessin els seus dirigents. Ara, la reimposició d'alguns controls a les fronteres d'Alemanya i Àustria per contenir el flux de refugiats i immigrants és el presagi de quelcom dramàtic: l'erosió i la possible desaparició de la zona de recorregut lliure de Schengen, una de les consecucions més notables de la Unió Europa’,
Després de veure el documental ‘To kima’ sobre la tasca d’una ONG catalana de salvament i rescat de nàufrags que col·labora solidàriament a la costa entre Turquia i la illa de Lesbos, és inevitable sentir vergonya de ser europeu.

En paraules de Bertolt Brecht,  que també va haver de fugir travessant fronteres: No acceptem allò habitual com a natural. En temps de desordre sagnant, de confusió organitzada, d'arbitrarietat conscient, d'humanitat deshumanitzada, res ha de semblar natural, res ha de semblar impossible de canviar.

Mentrestant, Espanya ja ha acollit a 18 refugiats dels 16.000 compromesos

Relacionats