Dijous, 9 de febrer de 2023 - Edició 1659
La República

Les Festes de l’Os, reconegudes com a patrimoni de la humanitat

La candidatura conjunta dels pobles del Vallespir i d’Andorra ha estat reconeguda per la UNESCO en una reunió a Rabat

Redacció 29/11/2022
La Festa de l'Os de Sant Llorenç de Cerdans

El Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, reunit a Rabat, ha reconegut les Festes de l’Os com a patrimoni de la humanitat. La candidatura conjunta de les Festes de l’Os de la Catalunya Nord i d’Andorra ha rebut el reconeixement pel qual estaven treballant. Les Festes de l’Os se celebren als pobles del Vallespir de Prats de Molló, Sant Llorenç de Cerdans i Arles del Tec. A Andorra prenen el nom de Festes de l’Ossa i es celebren a Encamp i Ordino. L’Unesco ha acceptat l’admisió d’aquestes festes dins la categoria de patrimoni de la humanitat per unanimitat.

Les Festes de l’Os al Vallespir

Les festes de l’os són la correspondència pagana de la Candelera. En la religió cristiana, el 2 de febrer, dia de la Candelera, correspon a l’acte de presentació del nen Jesús al temple, quaranta dies després del seu naixement. Però la commemoració d’aquesta data sembla que es deu a una apropiació de l’església de celebracions paganes molt més antigues. El dia 2 de febrer, al estar en el punt mitjà exacte de l’hivern, assenyala l’inici de la fí d’aquesta estació, especialment rigorosa a les comarques de muntanya (símbol de la mort), anunciant el retorn inminent de la primavera (símbol de la vida), tot i que aquesta encara trigui unes setmanes en arribar. En qualsevol cas, la data marca oficialment la fí del període del Nadal (i del solstici d’hivern), i l’inici del cicle del carnaval.

Les festes de l’os escenifiquen la relació entre els ossos, els caçadors i les dones.Aquestes celebracions marcaven antigament també el tret de sortida de les batudes d’ossos dels caçadors dels pobles del Vallespir. L’os era una animal perseguit perquè, tot i ser omnívor, solia depredar moderadament sobre ramats d’ovelles i el seu pelatge històricament era molt valorat. Antigament hi havia famílies de caçadors als pobles dels Pirineus.

L’os té una fesomia i un comportament que en certs aspectes s’assembla al dels humans: són plantígrads, es poden posar dempeus i tenen la cua curta, a diferència de molts altres mamífers. Als Pirineus, fins i tot, ens han arribat creences molt antigues que afirmaven que l’ésser humà provenia de l’os, el qual en el passat, tenia cert sentit si es té en compte la inexistència d’altres simis en pràcticament tot el continent europeu. Per tot això, l’os ha estat un animal respectat i temut a la vegada.

Les trames de les festes de l’os també pretenen explicar per què se li fa mal: l’os va seduir l’esposa del caçador, el que justificaria que, al matar-lo, per protegir-se de la seva venjança – en ser poderós esperit animal, se l’ha d’honorar perquè és el “déu” de la renovació i els naixements, de la fertilitat. La festa de l’os va més enllà d’un simple carnaval, perquè hi ha escenificacions reals. Així, la història representada a la vila d’Arles és el de la seducció de l’os d’una formosa dama, la dona del caçador. És l’anomenat mite de la fecunditat. A Sant Llorenç de Cerdans, fins al 1972, la bestiassa segrestava una noia i se l’enduia al bosc. Posteriorment el guió es canvià i quan l’os atrapa la noia, un estol de joves entra en escena, li surt a l’encalç i un que fa de cap dels caçadors, el Menaire, atrapa l’animal i tots el porten encadenat al poble. 

A Prats de Molló, els 3 ossos perseguits pels caçadors ataquen i empastifen amb una barreja d’oli i sutge les noies joves i les dones (i avui dia, a tothom que s’hi posi pel davant), assegurant així la seva fertilitat i proporcionant-los felicitat. Els ossos simulen el segrest de dones i nenes. Això dona lloc a alegres persecucions pels carrers, amb els caçaires encalçant-los.

El ritual acaba sempre de la mateixa manera en les tres festes: els caçadors van a buscar l’os, el porten de tornada i l’afaiten. Li treuen la pell i, en fer-ho, el converteixen en un ésser humà (mite pirenaic de l’origen de l’home). Amb la captura de l’os i l’afaitat del seu pelatge, a més de retornar-li la seva humanitat, es demostra el triomf i dominació de l’home sobre l’animal i sobre la natura. Per extensió, també representa la victòria de l’ésser humà sobre la seva part animal, de l’ordre social sobre el caos de les pulsions naturals. Però sobretot la festa representa el respecte i l’admiració per l’os.

Les Festes de l’Ossa a Andorra

Les festes de l’ossa són unes representacions populars de teatre i dansa entorn la cacera d’una ossa que històricament s’ha vingut realitzant a diferents poblacions d’Andorra en diverses dates assenyalades d’hivern (pròximes al Nadal o bé per Cap d’any, la Candelera o el Carnaval). Tot i que era una celebració típica de moltes parròquies andorranes, al llarg dels segles XIX i XX la tradició es va perdre. Només en perviuen el ball de l’ossa d’Encamp, que se celebra el dilluns de Carnaval, i l’última ossa d’Ordino, que té lloc la primera setmana de desembre.

Les festes de l’ossa són considerades una farsa teatral, és a dir, una representació en forma de comèdia d’un sol acte. En aquestes festes fan aparició una varietat de personatges de la vida rural andorrana i la cacera de l’animal es presenta com un pretext per escenificar les trifulques en les que aquests es veuen inmersos. El ball de l’ossa és, doncs, una representació carnavalesca on el poble caricaturitza les classes socials, i es mofa tant dels rics com dels pobres.

L’Arxiu Nacional té nombrosos documents i testimonis orals que parlen de les Festes de l’ossa a diferents punts indrets: Encamp, Ordino, Canillo, la Cortinada (Ordino), les Escaldes, Andorra la Vella o Sispony. Guillem d’Areny-Plandolit feu una fotografia a principis del segle XX del ball de l’ossa que es feia a la plaça d’Ordino, escena en què hi apareixen diversos personatges com els dallaires, el senyor i la senyora i el caçador amb el cavall. Entre Sant Esteve i Carnestoltes es solien celebrar el ball a totes les parròquies, «justament quan l’óssa hibernava, perquè diu la tradició que l’animal dorm entre Nadal i la Candelera, el 2 de febrer» . A Sant Joan de Caselles (Canillo), per exemple, se celebrava el 27 de desembre.

Als anys 1920, la forta emigració per motius econòmics de joves andorrans, que eren els que portaven el pes de la tradició, cap al sud de França provocà la decadència i desaparició de les festes de l’ossa a pràcticament totes el Principat. A Andorra la Vella, la festa va desaparéixer entre el 1913 i el 1918. Posteriorment, hi hagué un intent de recuperació entre els anys 1983-1991 que no tingué continuïtat. A Canillo, el personatge de l’ossa que sortia per carnaval es va acabar després de la guerra civil espanyola, l’any 1939.

Als anys cinquanta la celebració es va revifar a Encamp gràcies a Rossend Marsol Clua (Sícoris). un periodista i escriptor andorrà preocupat per la promoció de la cultura popular i que va aconseguir implicar els jovent del Principat en la seva empresa. Des d’aleshores, la farsa segueix un guió escrit per Sícoris, que hi va fer diverses aportacions, com ara la inclusió de la megafonia o el guió, que encara és l’esquema de la representació. El jovent del poble és l’encarregat de dur a terme la representació i alguns dels rols fins i tot han passat de generació en generació.

A Ordino la farsa es va recuperar el 1985. En la celebració de L’última ossa hi participen diversos personatges. Els principals són el senyoret del poble, els homes rics, les senyores visitants i els homes humils, que creen un malentès que s’aclarirà quan tots s’uneixin per a la matança de l’ossa. A mitjans dels anys 1990 va tornar a deixar de representar-se, situació que es perllongà durant 25 anys, fins que el 2017 es va recuperar la festa, passant a representar-se a la primera setmana de desembre.