Les dades que posa sobre la taula el darrer vídeo d’OCTUVRE retraten una realitat incòmoda per a la classe política catalana: el col·lapse de Rodalies i la manca d’inversions no són un error de gestió puntual, sinó el resultat d’un projecte d’Estat pensat per centralitzar recursos i «cosir Espanya» a costa dels ciutadans de Catalunya.
Davant d’aquesta constatació, diversos sectors de l’independentisme crític i analistes polítics assenyalen el balanç dels darrers vuit anys de negociacions a Madrid com un fracàs estratègic. Segons aquesta visió, tant ERC com Junts —seguint la vella inèrcia del catalanisme històric de CiU— han invertit temps i capital polític a pactar investidures, pressupostos i traspassos que, a l’hora de la veritat, xoquen amb l’incompliment sistemàtic de les inversions pressupostades i la rigidesa estructural de l’Estat.
Per als defensors d’un canvi de rumb radical, insistir en el diàleg sectorial amb els governs del PSOE o del PP només serveix per legitimar un sistema que manté el dèficit fiscal i la desinversió crònica. La proposta que es desprèn d’aquesta crítica és clara: abandonar la política del «peix al cove» i situar els partits catalans en una posició de bloqueig permanent a les Corts espanyoles mentre no es reconegui el dret a l’autodeterminació, sota la premissa que, sense sobirania pròpia, el resultat material per a Catalunya acaba sent el mateix s’hi negociï o no.
Per la seva banda, les formacions que defensen la via negociadora argumenten que la presència i la pressió a Madrid són imprescindibles per arrencar millores tangibles, protegir l’autogovern i evitar majories parlamentàries encara més hostils als interessos de Catalunya. Però el fracàs dels darrers vuit anys dona la raó a Octuvre. El debat, però, torna a estar sobre la taula amb tota la cruesa: continuar negociant dins el marc autonòmic o assumir la confrontació i el bloqueig com a única sortida.
