Fa una dècada que ens va deixar Jordi Carbonell, l’home que va entomar la tortura i la presó abans de renunciar a pronunciar una sola paraula en una llengua que no fos la seva. Carbonell plantava cara als bels de la bèstia recordant-nos que el català no és un caprici individual, sinó el dret col·lectiu d’un poble. Avui, des de la distància del temps, ens estalviem la seva mirada de tristor i indignació davant d’una realitat esperpèntica: que el portaveu de Madrid del seu propi partit, Gabriel Rufián, es negui sistemàticament a utilitzar la llengua catalana a la tribuna del Congrés, malgrat poder fer-ho des de l’inici d’aquesta legislatura.
Davant d’aquest desgavell, l’article d’opinió de Josep-Lluís Carod-Rovira neix com un far necessari de dignitat i memòria històrica. El seu text, d’una claredat impecable i d’una fermesa patriòtica exemplar, posa les paraules exactes a una indignació col·lectiva i ens recorda el valor de la coherència. Com bé denuncia Carod, quina mena de complex d’inferioritat o autoodi empeny algú que representa els catalans a arraconar el seu idioma per abraçar la llengua de la supremacia de l’Estat? No té cap mena de credibilitat internacional plorar per la llengua a les institucions europees quan som els mateixos catalans els qui la marginem allà on finalment hem conquerit el dret de parlar-la.
Però el pecat d’aquesta comèdia trista no és només de qui l’executa des del faristol. El pitjor d’aquest panorama és el silenci que Carod-Rovira posa magistralment sobre la taula. Un silenci espès, còmplice i covard que neix de les mateixes files d’Esquerra Republicana de Catalunya. Durant quant de temps més tancaran els ulls els diputats, senadors, batlles i la militància del partit de Macià i Companys davant d’aquesta humiliació quotidiana? Callar és avalar. Callar és acceptar de nou el dret de conquesta que Carbonell mai va acatar.
Cada vegada que Rufián s’expressa en castellà a Madrid emet un missatge demolidor a la ciutadania: que el català és una llengua de segona, un ornament prescindible que no serveix per a la gran política. De res serveixen les campanyes institucionals ni els pactes cosmètics per la llengua si els primers a incomplir-los, amb un mal exemple desencoratjador, són els nostres propis representants.
En la defensa de la llengua de Pompeu Fabra i de tants altres que van patir persecució, no hi ha mitges tintes. No hi ha terceres vies. O s’usa el català amb orgull i dignitat per donar-li futur, o s’accepta la seva substitució i el jou del bilingüisme asimètric. Que cadascú assumeixi la seva responsabilitat, perquè gràcies a veus valentes com la de Carod-Rovira, el silenci de la renúncia ja no pot passar desapercebut.
