La comparativa entre l’època barroca i l’actual cada vegada la fan més filòsofs, historiadors i pensadors socials. No perquè les dues èpoques siguin iguals, sinó perquè comparteixen una mateixa experiència de fons: la sensació que el món conegut s’està desfent i encara no sabem quin el substituirà.
Al Barroc (segles XVII i inicis del XVIII), Europa vivia una acumulació de crisis. Hi havia guerres constants, epidèmies, males collites, canvis religiosos després de la Reforma, transformacions científiques que qüestionaven les certeses antigues i una gran inestabilitat política. La gent descobria que l’ordre que havia semblat immutable era, en realitat, fràgil.
Avui, salvant totes les distàncies, també vivim una crisi sistèmica. No és només el canvi climàtic. És la coincidència de diverses crisis:
- emergència climàtica i pèrdua de biodiversitat
- crisi energètica i de recursos
- desconfiança en les institucions
- revolució tecnològica i intel·ligència artificial
- polarització política
- crisi de valors
En ambdós moments apareix la incertesa com a experiència central. La diferència és que al Barroc la incertesa es vivia sobretot com una qüestió religiosa: “Quin és el lloc de l’ésser humà en el pla de Déu?”. Avui és més aviat ecològica i civilitzatòria: “Com podem continuar vivint bé en un planeta amb límits?”.
També hi ha un paral·lelisme en les respostes socials. Al Barroc, davant la inseguretat, moltes persones buscaven refugi en la fe, en l’autoritat o en l’espectacle. L’art barroc, ple de contrastos, dramatitza aquesta tensió entre la fragilitat humana i l’esperança.
Avui observem actituds semblants: alguns neguen la crisi, altres viuen amb ecoansietat, altres busquen seguretats simples en discursos populistes o tecnoutòpics i d’altres intenten construir noves formes de viure més sostenibles i comunitàries.
Hi ha un altre paral·lelisme molt interessant. El Barroc és l’època del desengany. Després de l’optimisme renaixentista, es descobreix que el progrés no elimina el sofriment ni la vulnerabilitat. Avui també s’està produint un desengany respecte a la idea que el creixement econòmic i la tecnologia, per si sols, resoldrien tots els problemes. Comencem a assumir que el benestar depèn també dels ecosistemes, dels vincles socials i dels límits del planeta.
Això no significa que haguem d’adoptar una mirada pessimista. Molts pensadors interpreten aquests moments de crisi com a períodes de transició. El Barroc va precedir la Il·lustració i una nova manera d’entendre el món. De la mateixa manera, alguns autors suggereixen que avui estem transitant cap a una nova cultura ecològica, en què el progrés es definirà menys per la quantitat que produïm i més per la qualitat de les relacions entre persones, societat i natura.
Per això, alguns filòsofs diuen que la pregunta fonamental del nostre temps ja no és “com podem créixer més?”, sinó “com podem habitar el món sense destruir les condicions que fan possible la vida?”.
Aquesta és probablement la semblança més profunda amb el Barroc: en tots dos casos, les velles certeses s’esfondren. Però mentre el Barroc buscava reconstruir el sentit davant una crisi religiosa i política, nosaltres hem de reconstruir-lo davant una crisi ecològica i civilitzatòria. La resposta no depèn només de la tecnologia o de l’economia, sinó també d’una transformació cultural dels valors, de la nostra relació amb la natura i de la manera com entenem el futur.
La gran transició del segle XXI no és només energètica ni climàtica; és la reconstrucció de la relació entre la societat humana i els sistemes vius que sostenen la vida.
