Oriol Junqueras ha encès les xarxes socials en reclamar un salari mínim català adaptat al cost de la vida real. Tot i que la defensa del poder adquisitiu de la classe treballadora és un argument llaminer, la hemeroteca ha trigat pocs minuts a tombar el relat del president d’ERC. Els usuaris han estat implacables en recordar-li la gran incoherència de la seva formació: el pacte fiscal amb el PSC que va tombar la deflactació de l’IRPF a Catalunya.
Aquesta contradicció desactiva qualsevol credibilitat de la seva piulada. No es pot clamar contra el fet que la inflació “devori” el poder adquisitiu dels treballadors quan, paral·lelament, s’ha tancat la porta a rebaixar la pressió fiscal que asfixia aquests mateixos salaris. L’anomenada “progressivitat freda” fa que, quan un treballador aconsegueix un augment de sou per fer front a la carestia de la vida, canviï de tram impositiu i acabi pagant més impostos reals, un efecte que ERC va decidir no corregir de la mà dels socialistes.
La gravetat de la situació és encara més palesa davant la incapacitat de la direcció republicana d’assumir responsabilitats. Malgrat el clamorós error que va suposar signar la no-deflactació de l’IRPF, ERC encara no ha reconegut la pífia i manté un silenci còmplice sobre un pacte que perjudica directament les butxaques catalanes. Aquest enrocament i la negativa a admetre una errada fiscal majúscula converteixen qualsevol reivindicació social posterior en un exercici d’hipocresia que la ciutadania, farta de justificacions, ja no es creu.
Demanar un salari mínim propi en aquest context sembla més una cortina de fum política o un brindis al sol que no pas una proposta amb voluntat d’execució. A menys que la direcció republicana estigui disposada a incomplir o trencar els acords d’estabilitat subscrits amb el PSC, el discurs flaqueja de base. La justícia social i la dignitat laboral es defensen tant en la regulació laboral com en la gestió dels impostos que recapta la Generalitat, i l’asfíxia fiscal a les classes mitjanes i baixes continua sent una realitat que els pactes de govern han blindat.
P.D. Cal recordar que aquest escenari d’asfíxia no agafa ningú per sorpresa. Com ja s’ha assenyalat des de les pàgines de LaRepublica.cat, el veto a la deflactació de l’IRPF va ser una imposició orquestrada directament per la cúpula que liderava Marta Rovira en els acords d’investidura. Quan en el seu moment es va interpel·lar directament la secretària general sobre la inclusió d’aquesta clàusula tan lesiva per a les classes mitjanes i populars, la resposta obtinguda va ser un silenci absolut. Aquell mutisme i la incapacitat d’oferir arguments tècnics ja feien prevaldre la gravetat de l’error històric que s’estava signant als despatxos; un silenci que avui ressona amb força a les xarxes socials mentre el seu propi president intenta fer equilibris discursius sobre el poder adquisitiu dels treballadors.
La inflació continua devorant el poder adquisitiu de la classe treballadora mentre els salaris no deixen de perdre valor. Aquesta situació és insostenible. El SMI de l’Estat s’ha d’actualitzar amb urgència pel dia a dia de la nostra gent. Però això no arreglarà els problemes a…
— Oriol Junqueras 🎗️ (@junqueras) July 31, 2026
