Els representants catalans a RTVE pensen fer alguna cosa?
Davant d’aquesta polèmica, els focus apunten directament cap a Miquel Calçada (Mikimoto) i Sergi Sol, nomenats per Junts i ERC com a membres del Consell d’Administració de RTVE. Tot i que ambdós van ser elegits per defensar la pluralitat lingüística i fiscalitzar els continguts des d’una perspectiva catalana, la ciutadania i diverses entitats en defensa de la llengua reclamen que utilitzin el seu pes dins l’òrgan de govern per exigir una rectificació pública immediata i la retirada d’aquest relat revisionista dels canals oficials. L’absència d’una contundent acció institucional o de declaracions formalitzades per la seva part reobriria el debat sobre el paper real d’aquests representants catalans a Madrid quan es tracta de combatre el supremacisme de l’Estat en la corporació pública.
La televisió pública espanyola ha generat una forta polèmica històrica. Durant l’emissió de “La gran aventura de la lengua española” a La 2 de RTVE, es va emetre una falsedat de forma oberta. El programa, conduït per Iñaki Gabilondo, va afirmó que la conquesta espanyola mai va imposar el castellà als amerindis. Aquesta declaració suposa un blanquejament directe del procés colonial. També ignora tota la documentació històrica oficial existent.
✍️La conquista española no impuso a los amerindios el aprendizaje del castellano.
No te pierdas el programa completo de ‘La gran aventura de la lengua española’, con Iñaki Gabilondo.https://t.co/lKRs94Xh3G pic.twitter.com/9F4vMxMVOX
— La 2 (@la2_tve) June 22, 2026
Els mecanismes d’imposició: fets i decrets reals
El procés de castellanització d’Amèrica va ser institucional, asimètric i forçat. Tot i que durant el segle XVI es van utilitzar llengües generals (com el nàhuatl o el quítxua) per a l’evangelització ràpida, la Corona va dissenyar una maquinària legal i repressiva per imposar l’espanyol. Aquests són els exemples històrics clau que desmenteixen RTVE:
- La Reial Cèdula de Carles III (1770): L’ordre reial més contundent. El rei va signar un decret destinat a “extingir els diferents idiomes dels quals s’usa en aquells dominis, i només es parli el castellà”.
- La Cèdula de Felip IV (1634): El monarca va ordenar que els sacerdots ensenyessin la doctrina cristiana exclusivament en castellà. També va prohibir l’ús de llengües natives en tràmits oficials.
- El paper del Consell d’Índies (1596): Felip II ja havia rebut queixes dels consellers reials, que insistien que els indígenes havien d’abandonar els seus idiomes originaris perquè consideraven que “no eren aptes per transmetre la fe cristiana”.
- Imposició mitjançant les “Escoles de Cacics”: Es van crear centres educatius específics per als fills de l’elit indígena. L’objectiu era aïllar-los de la seva comunitat, obligar-los a parlar castellà i utilitzar-les com a eina de control social.
- La visió inicial d’Antonio de Nebrija (1492): En la primera gramàtica castellana, presentada dels Reis Catòlics, l’autor ja va deixar escrita la premissa imperial: “La llengua sempre va ser companya de l’imperi”.
- El dret penal i judicial colonial: Qualsevol indígenes que pretengués defensar-se en un judici o registrar una propietat de terres es veia abocat a fer-ho en espanyol. Els intèrprets sovint manipulaven les declaracions, forçant l’aprenentatge del castellà per pura supervivència judicial.
Multes, violència i càstigs físics com a eina d’aculturació
La transició forçosa cap a l’espanyol no es va fer de manera voluntària; va comptar amb un aparell punitiu violent gestionat per l’Església i l’administració virreinal per extirpar el que anomenaven “idolatries” i costums natius:
- Càstigs corporals i assots: Els indígenes (especialment els nens en missions i escoles doctrinals) eren castigats amb fuetades i assots públics si eren sorpresos parlant la seva llengua materna o practicant els seus ritus originaris.
- Multes i confiscació de béns: L’administració colonial imposava sancions econòmiques greus a aquells líders locals (cacics) que no asseveressin la castellanització de les seves comunitats o que emetessin comunicacions internes en llengües prohibides.
- Presó i treballs forçats: Els nadius que persistien a mantenir la seva llengua com a única eina de comunicació social o litúrgica eren condemnats a penes de presó o a treballs forçats en règims d’explotació com la mita o les “encomiendas”.
- Humiliació pública i esquilatge: Com a part de la violència psicològica, s’esquilava el cabell als indígenes que es resistien a la castellanització o s’aplicaven penes de vergonya pública a les places de les ciutats colonials per coaccionar la resta de la població.
El paral·lelisme amb la persecució del català
Aquesta política d’assimilació forçosa a les colònies guarda una similitud directa amb els mecanismes històrics de minorització lingüística que l’Estat espanyol ha aplicat històricament contra la llengua catalana. Els mateixos patrons borbònics i imperials es van reflectir en el Decret de Nova Planta (1716), que va prohibir l’ús oficial del català per imposar el castellà “per just dret de conquesta”. Així mateix, la instrucció secreta de 1717 ordenava als corregidors introduir la llengua espanyola “con el más templado y disimulado celo” fins a fer-la oblidar. Aquesta persecució sistemàtica va culminar amb la imposició de multes administratives, la prohibició de l’escola en català, el menyspreu judicial i els càstigs físics a les aules durant el franquisme per “hablar mal”. Tot plegat respon a un mateix model de nacionalisme d’estat que utilitza la coacció política per arraconar qualsevol llengua aliena al castellà.
Presentar la colonització com un procés pacífic o de lliure elecció lingüística és una greu manipulació històrica. Amb aquest tipus d’afirmacions, els mitjans públics espanyols continuen protegint de forma sistemàtica els mites de l’imperi.
