La dignitat d’un país no es mesura pel que els altres li volen fer, sinó per la seva capacitat de dir “prou”. El que estem vivint amb els preparatius de la visita papal a Catalunya no és diplomàcia religiosa; és una operació de conquesta simbòlica en tota regla. Amb la complicitat d’una Conferència Episcopal que respira nacionalisme espanyol pels quatre costats, l’Estat s’ha proposat una missió: segrestar Montserrat i la Sagrada Família per convertir-les en el pati del darrere de la Zarzuela.
És un insult a la intel·ligència i a la història. Veure Felip VI exercint de “summe amfitrió” a l’Abadia de Montserrat —precisament allà on es va protegir la llengua i la cultura quan els seus avantpassats la volien exterminar— és una provocació que busca la nostra claudicació espiritual. Volen que el món vegi un Papa beneint una Catalunya “pacificada” i folklòrica, una província més que s’agenolla davant la Marca Espanya i el seu monarca. I mentrestant, ens volen vendre un Gaudí desposseït de la seva catalanitat, reduït a un producte d’exportació per al deliri del nacionalisme espanyol més ranci.
Però el més dolorós no és l’atac extern, sinó la paràlisi interna. On són els partits que es diuen independentistes? On és el coratge de les entitats civils que un dia van omplir carrers? Aquest silenci sepulcral és la música que acompanya la nostra derrota. La por de “no quedar bé” o de ser titllats d’intolerants ens està convertint en còmplices de la nostra pròpia desaparició. Si permetem que la Sagrada Família i el mil·lenari de Montserrat siguin utilitzats com a attrezzo per a una foto d’unitat monàrquica, estarem signant l’acta de defunció de la nostra sobirania simbòlica.
Fem una crida a la revolta de la dignitat. La societat civil no pot esperar més unes direccions polítiques que semblen haver intercanviat la independència per la gestió de les engrunes. Cal que les entitats, els col·lectius i cada ciutadà conscient facin sentir la seva veu. No podem permetre que el Papa passi per sobre de Catalunya com si fos terra conquerida.
Cal omplir els entorns de Montserrat i de Barcelona de senyeres i estelades. Cal que la veu del carrer tapi el protocol rígid de la cort madrilenya. No és una qüestió de fe, és una qüestió de supervivència nacional. O ens aixequem ara per defensar els nostres símbols, o acceptem per sempre el paper de figurants en el gran teatre de l’Estat espanyol. Que la visita no sigui un passeig triomfal per a l’oblit, sinó el despertar d’un poble que es nega a ser absorbit.
