ACN Valladolid – Pablo Gil (Madrid, 1983) ha presentat aquest dilluns ‘La marsellesa de los borrachos’ a la secció Tiempo de Historia de la Seminci de Valladolid. El primer llargmetratge del cineasta, de coproducció catalana, proposa un viatge que simula el que va fer el col·lectiu Cantacronache el 1961 per gravar i internacionalitzar cançons populars de resistència al franquisme. Gil recupera aquesta música clandestina i la fa dialogar amb veus del present en un exercici de reconstrucció de la memòria oral. En una entrevista a l’ACN, remarca la importància d’haver recuperat “un patrimoni sonor i fotogràfic” desaparegut fins al moment i celebra que ara tingui una segona vida en el que descriu com “un diàleg” entre generacions i territoris.
El llargmetratge parteix del viatge que va emprendre el grup italià Cantacronache durant l’estiu del 1961 per diferents llocs de l’estat espanyol, a la recerca de cançons populars de resistència. Els milers de registres que en van sorgir es recullen a ‘Canti della nuova resistenza spagnola’, que va arribar a mans de Gil ja fa uns anys. “En aquell moment estava investigant arxius sonors amb la intenció de trobar-ne algun sobre el que pogués treballar cinematogràficament”, recorda, “quan em vaig topar amb aquesta publicació vaig pensar: on són ara aquestes cintes? I d’aquí vaig anar tirant el fil”.
La primera persona amb qui va contactar va ser Margot Galante Garrone, que va fer el viatge juntament amb Lionello Gennero i Emilio Jona. “Com a col·lectiu eren molt interessants perquè van tenir una època de molta activitat a Itàlia”, sosté, “posteriorment van iniciar un projecte d’etnomusicologia a tot Europa i van començar per Espanya, el que passa es que després no van poder continuar per problemes judicials que en van derivar”.
El títol del projecte que presenta Gil a la Seminci també té un origen històric, ja que prové precisament del règim franquista, que va buscar desacreditar el col·lectiu italià divulgant un fulletó on es burlava de la seva feina amb el títol ‘La marsellesa de los borrachos’. Anys després el director ha optat per donar una volta a tot plegat amb una proposta que combina una ‘road movie’ que funciona, a la vegada, com una “lectura col·lectiva” de la publicació original.
Per fer-ho, ha optat per plantejar un segon viatge, que es va fer el 2022, pels mateixos llocs per on van passar els protagonistes fa més de mig segle. Jona, únic testimoni viu de la travessa, és l’encarregat de posar la veu en off, que combina imatges de la ruta amb entrevistes i arxius sonors. De fet, l’autor admet que va resultar tot un “repte” intel·lectual i creatiu lligar tota la sonoritat del tema amb una proposta visual per tal de crear un relat. “La pel·lícula ha sigut una gran oportunitat per treballar tres camps que m’interessen: la música popular, l’activisme polític i el llenguatge cinematogràfic”, afirma.
Un altre aspecte destacat de ‘La marsellesa de los borrachos’ és l’exercici de reconstrucció oral que fa de la mà de diversos músics contemporanis com per exemple Nacho Vegas, Maria Arnal i Marcel Bagès, Faia Díaz, o Amorante, entre d’altres. Tots ells reinterpreten les cançons, creant el que Gil descriu com un “arxiu viu”. “No volíem fer un film atrapat en el passat, sinó que volíem veure si aquestes cançons poden continuar tenint un significat en el present”, afegeix. El llargmetratge també es complementa amb altres entrevistes a fonts primàries que van coincidir amb Cantacronache el 1961, tot i que en aquest cas el director reconeix que en “quedaven molt pocs”.
<strong>Un projecte estimulant</strong>
El cineasta admet que el procés de fer la pel·lícula va ser d’allò més interessant, ja que els va donar l’oportunitat de trobar-se amb especialistes en música i folklore. “En el cas del col·lectiu italià és també com una mica paradoxal no? Perquè hi havia una ambigüitat. El folklore es fa servir com a llenguatge popular, però sovint existeix una intenció política, es modifica segons una causa o una altra i et pots trobar amb cançons amb la mateixa melodia que es canten amb una lletra diferent segons el bàndol”, relata.
Finalment, pel que fa a l’objectiu insisteix que el llargmetratge mira de “passar un llegat”. “Jo rebo uns coneixements, els condenso, els sintetitzo en una obra per poder-los tirar endavant en el temps”, narra, “que puguin arribar per exemple al meu fill, però també a més generacions i que es pugui mantenir aquesta flama encesa”.
Pel que fa als projectes futurs, Gil – que actualment està realitzant una beca de residència a l’Acadèmia del Cinema Català – assegura que ja està treballant en nou guió i avança que la pròxima producció anirà més encaminada cap a la ficció.
