Sempre recordarem l’amiga Natàlia Molero

 

Dir que la vida és injusta queda curt. I queda curt perquè no hi ha paraules per explicar el que molts sen­tim en un dia com avui. Després de tants dies de calor i de sol que ens con­ta­giaven d’alegria i felic­i­tat, avui ens hem des­per­tat amb el cel tapat; amb un dia fosc, trist i plu­jós. I és que no sabem que hi ha allà dalt, ni tan sols sabem si hi ha algú tot poderós que ho hagi fet expres­sa­ment. Però pos­si­ble­ment aquest dia plu­jós és el que més s’aproxima a l’encongiment, tris­tesa i ràbia que molts sen­tim dins nos­tre. Ha mort una activista, una amant de la cul­tura, una mes­tra de val­ors i de superació con­stant, ha mort una de les fun­dadores del sec­re­tariat d’Immigració de CDC, que avui és la Fun­dació Nous Cata­lans. Ha mort l’amiga Natàlia Molero.

 

Podríem dir tantes coses de la Natàlia i ens quedaríem curts. Només cal veure les mostres de con­dol que arriben per tot i de tot arreu per enten­dre qui era ella. El buit que ha deixat a tantes i tantes per­sones només és com­pa­ra­ble amb la felic­i­tat i l’amor que ens va trans­me­tre en vida. I el mil­lor record és una paraula que es repeteix en tots i cadas­cun dels comen­taris: som­ri­ure. I és que som molts els qui vam poder gaudir-ne, els qui vam som­ri­ure amb ella i grà­cies a ella, els qui vam veure les coses més fàcils després de par­lar amb ella, els qui vam viure moments inobl­id­ables. I la seva astú­cia i per­se­ver­ança… Recordo els ini­cis del sec­re­tariat d’Immigració, pres­i­dent i impul­sora a les Comar­ques Gironines i una de les per­sones clau en el pro­jecte global, de les primeres que va con­fiar en allò que començàvem a con­struir i no sabíem encara on ens por­taria, de les seves més fer­mes defen­sores. Va ser una guia alhora de moure’ns i de començar i de ben segur ho con­tin­uarà sent allà on sigui ja que la seva pet­jada con­tinua dins nostre.

 

Segu­ra­ment no hi ha una edat per morir, i sem­pre són injustes les morts. Però d’una cosa n’estic segur, 56 anys no és mai, en cap cas, l’edat de morir. De ningú, i menys d’una per­sona amb tanta ener­gia com ella. Ens que­dem amb els bons moments, Natàlia, perquè sin­ce­ra­ment no en recordo cap de dolent on tu hi fos­sis. I qual­sevol que llegeixi aquest arti­cle pen­sara que vam ser grans amics i vam viure moltís­simes coses junts. I no és ver­i­tat, no vam arribar a conèixer-nos tant com vol­dríem i feia massa temps que no ens veiem, però el recor­regut no es cal­cula amb dis­tàn­cia sinó amb la inten­si­tat. I creu-me, llegeix el teu Face­book, i veuràs que pet­jada ens n’has deixat a molts. Veuràs néixer la inde­pendèn­cia de Catalunya per la qual tant has tre­bal­lat des d’un lloc priv­i­le­giat, on a tots ens fa por arribar, però un lloc ben espe­cial, segur, perquè te l’has ben guanyat. Algun dia ens retro­barem i ho cel­e­brarem ple­gats. Fins aleshores, grà­cies per tot, i una abraçada ben sin­cera i sen­tida a tots els famil­iars de part de l’Àngel, meva i de tota la Fun­dació Nous Catalans!

 

@ericbertran
www.ericbertran.cat