Van mal dades pel govern del Pedro Sánchez: faci el que faci, perdrà: si accepta l’ultimàtum del president de la Generalitat, Quim Torra, de pactar un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya, el PSOE està condemnat a la marginació política (i la possible desaparició i tot) de la política espanyola durant dècades. Un desastre descomunal per qui ha estat el partit que més ha governat des de la transició a Espanya.
En canvi, si rebutja l’oferta (tal com ha anunciat que farà) també és una derrota, però el mal és menor: perdre la Moncloa. I, fins i tot, segons com jugués les cartes d’unes eleccions anticipades, en podria sortir victoriós com “el partit que no va cedir davant Catalunya” un relat que sedueix i fascina a bona part de l’electoral espanyol.
Però, de totes maneres, sortir del Gobierno uns mesos després d’entrar-hi no deixa de ser una derrota d’aquelles que cou. Obriria una escalada de retrets entre els partits de cara unes eleccions i, el més important, tornaria a posar nerviosa la Comunitat Europea, els mercats i els poders fàctics que tant pregonen el mot “estabilitat”.
Catalunya, en quant els seus polítics representen la seva sobirania popular, té l’oportunitat de crear un nou caos a la política espanyola i, aquest cop sí, aprofitar-la. Si els republicans trenquen la fràgil majoria del PSOE al Congreso i fan caure el seu govern, s’obren un munt de possibilitats estratègiques a explorar.
Si l’advertència de Torra no era una fanfarronada, l’independentisme té l’oportunitat de carregar-se Pedro Sánchez i el seu govern que ha esdevingut un calc del PP, tant en les paraules com els fets (la majoria de cara a la galeria). Si el president ha dit el que ha dit, deu ser perquè és consensuat amb ERC i PDeCAT, que a poc a poc van trobant punts d’acord que els fan caminar plegats.
Ens trobem immersos en una batalla política i ja hem après que no s’ha de tenir pietat si un no vol ser esclafat. Derrocar Sánchez suposa, copsant la idea el mateix José María Aznar, que els espanyols “es barallin entre ells”. Un canvi de govern tornaria a significar un canvi a la Fiscalia i altres institucions clau de l’Estat, baralles pels càrrecs de confiança i de gent ‘col·locada’, del repartiment del poder que suposa governar i malmetria les relacions amb el soft power. Suposaria oferir, de nou, una mala imatge a Europa i un malestar entre la població que serien el caldo de cultiu perfecte perquè Catalunya implementi la República d’una vegada, es prepari per a actuar amb contundència sobre les sentències contra els presos polítics i perquè guanyi el combat a l’exterior des de la Casa de la República. És una oportunitat. Ara és el moment i s’ha de jugar fort.
