Dimarts, 2 de juny de 2020 - Edició 677
La República

Un diàleg que ens força a la confrontació

“La foto de la taula de diàleg és una gran victòria de Pedro Sánchez: l’Europa que mana ha respirat tranquil·la i ha tancat un dels dossiers més complexos que amenaçava l’estabilitat de la UE”

Maria do Carmo
Maria do Carmo 28/02/2020
Vista general de la primera reunió de la taula de diàleg entre el govern espanyol i els representants del Govern i el Parlament de Catalunya al Palau de la Moncloa el 26 de febrer del 2020

La foto de la taula de diàleg és una gran victòria de Pedro Sánchez, acceptem-ho. Com per art de màgia – i el concurs servil d’ERC i forçat de JxCat – Sánchez ha aconseguit frenar i invertir la marxa d’Espanya cap a l’abisme de l’ostracisme europeu i internacional. Ahir, l’Europa que mana – i que mana molt – ha respirat tranquil·la i ha tancat un dels dossiers més complexos que amenaçava, de debò, l’estabilitat de la UE.

L’extremada escenificació del diàleg i la posada en marxa d’un procés de negociació, degudament allargat en el temps, és el preu que Pedro Sánchez ha hagut de pagar – ben poc – per tranquil·litzar els socis europeus i tornar encara més difícil, per a nosaltres, independentistes, la venda internacional del nostre relat i de les nostres pretensions.

Paradoxalment, el diàleg no ens deixa altra sortida que optar per la confrontació. Tots sabem que la taula de diàleg no aportarà cap solució que ens obri la porta a esdevenir un Estat independent a curt termini. És més. Amb la taula de diàleg fictici en marxa, hem retrocedit anys en el recorregut que s’ha fet des de 2012. Ara, quants anys haurem d’esperar fins que es pugui certificar el fracàs del diàleg? I en quin moment fracassa un diàleg que no té ordre del dia ni agenda ni objectiu concret? Pot no fracassar mai.

És cert que podem seguir guanyant sentència rere sentència en el TJUE. Però la taula de diàleg absorbirà qualsevol incompliment d’Espanya, per molt important que sigui. La solució ha de ser política i mentre estigui viva la dinàmica del diàleg, no podem esperar que cap Estat membre de la UE aixequi un dit per a pressionar Espanya a complir aquestes bones sentències que ens donaran la raó.

La solució al problema de Catalunya ha tornat a ser un afer intern. I, aquesta vegada, un afer intern civilitzat, dialogant, pacífic, tranquil.

Tota la Gàl·lia està pacificada? No. Hi ha uns irreductibles que es resisteixen a acceptar aquesta pax sanchina que no resol res. Però, per no deixar que aquesta pau podrida aboqui la independència a les calendes gregues, hem d’assumir la necessitat de practicar obertament i sense embuts la confrontació amb l’Estat espanyol.

Nosaltres volem la independència del país. Com més aviat millor. Volem construir un nou Estat, gestionar els nostres recursos per assegurar el benestar i prosperitat de la nostra gent, protegir amb els instruments idonis la nostra Cultura i Llengua, entre molts altres objectius de país. No renunciem, no claudicarem, no ens conformem. No ens deixem enredar per un diàleg fictici, vuit de contingut i que té com a objectiu domesticar-nos i no d’alliberar-nos.

Els que hem optat per la confrontació com a estratègia per a assolir la independència, hem de guanyar de forma clara les eleccions que vénen al Parlament de Catalunya. Amb una llista liderada pel President Puigdemont i formada per persones inequívocament compromeses amb l’objectiu de la independència i disposades a assumir els riscos que això comporta. Que representin les diferents sensibilitats ideològiques, la diversitat de la nostra economia, del nostre territori, de la nostra societat.

I si guanyem aquestes eleccions decisives amb una majoria de vots i escons, o bé la taula de diàleg reconeix, sense excuses, que el president Puigdemont haurà de poder ser President de Catalunya, o bé hem de ser nosaltres a fer-ho. Si cal, omplint tots els carrers, places i viles del país. I acompanyant el president fins al Palau de la Generalitat, si necessari. Si passa això, ja veurem com era de seriós el diàleg. Em temo que no hi haurà fotos i que el somriure de Pedro Sánchez se li gelarà a la cara. El diàleg quedarà desemmascarat i en aquestes circumstàncies – i només en aquestes – podem esperar que Europa acabi d’implicar-se de debò, en el fals afer intern espanyol.

Relacionats