Dijous, 24 de setembre de 2020 - Edició 791
La República

Sempre he votat amb una pinça al nas

“Ni quan era votant d’ERC, ni quan vaig votar a Junts pel Sí, ni JxCat, vaig estar ni estic al 100% d’acord amb tot, ni ho estaré. Cal estar sempre atents i no donar-ho tot per fet”

Sara Sànchez
Sara Sànchez 08/09/2020
El president Carles Puigdemont a l'acte del Consell de la República a Perpinyà

Sempre he votat amb una pinça al nas, (i amb el partit del MHP Puigdemont no faré una excepció). Mai he tingut cap partit o associació el 100% de la meva adhesió, i crec que seria perillós que ho fos.

Primera, per sentit crític, no accepto res només pel fet que és un mandat de partit, si a mi no m’agrada, no m’agrada, punt.

Segona, per sentit de coherència pròpia, ja de joveneta no acceptava la doctrina patriarcal només pel fet de l’autoritat. La meva pregunta preferida (i, sobretot, és la que li feia al meu pare) era: “Sí, però PER QUÈ?” La resposta sistemàtica de “perquè sóc el teu pare” no em va seduir mai.

I la tercera, perquè no hi crec amb la perfecció ni amb els déus divins. Sóc emocionalment molt sensible però terrenalment molt pràctica i pragmàtica. M’agrada alimentar el cervell i no em captiva gens que em vulguin prendre el número, i menys del número religiós.

Les ideologies són canviants i modulants i resultat del líder que les manipula i o del partit que les controla. No compro que em venguin la moto que “el Junquerisme és amor” i que la solució que em donin és “estimem-nos” com si fos una secta. El nas em diu que esteu canviant la vostra ideologia i el full de ruta només perquè heu decidit plegar veles. Tampoc compro que la Pascal em digui que és independentista mentre treballa contra el seu president a l’exili i manté contactes amb les clavegueres de l’estat espanyol. Aviso: ni uns ni els altres m’heu decebut perquè us he vist el llautó.

El Règim és ben viu, Roca Junyent n’és una mostra: que juntament amb Bambi hagin signat una carta en favor de Martín Villa, també.

I tenim un Rufián i un Tardà com als catalans més valorats per als espectadors espanyols que, com la Colau, s’han convertit en personatges de còmic d’una Catalunya vençuda i maltractada. Així i tot, es passegen pels platós com bufons característics de la regió.

I crec que el MHP Puigdemont ha tirat pel camí del mig, amb un missatge potent però encerclat per un partit que ja veurem si el protegeix per fer el que s’ha de fer: que és desobeir a tot un estat per crear-ne un altre. Ja veurem si és així o aquest mateix partit el torna a encapsular com ja va passar en l’intent anterior d’assolir la independència.

També em diuen que poca gent d’esquerres o independents està entrant a militar a Junts, que si és el mateix d’abans, que la tele s’hi refereix com l’espai postconvergent… NO!, els partits transversals com el SNP escocès es fan FENT-LOS i no mirant-s’ho des de la barrera. Si vols quelcom entra, milita, fes ponències i vota, i llavors sigues crític i si no et fan cas o simplement no t’agrada al que veus pel que sigui, doncs ho dius i si cal, marxes!

Aquesta independència és única perquè és nostra, és catalana i es farà com vulguem els catalans: a la manera que decidim entre tots.

El que és cert és que aquesta jugada de confrontació intel·ligent no tindrà més recorregut si algú ens torna a aturar. Aquí acabarà tot i s’haurà perdut la confiança amb els polítics per generacions.

Ni quan era votant d’ERC, ni quan vaig votar a Junts pel Sí, ni JxCat, vaig estar ni estic al 100% d’acord amb tot, ni ho estaré. Cal estar sempre atents i no donar-ho tot per fet.

El que sí que tinc clar és que ara mateix la peça de caça major, el servei prèmium per l’estat repressor és el MHP Puigdemont i que el vicepresident Junqueras està totalment amortitzat.

La bicefàlia i els oposats fulls de ruta que es veuen a venir en els llibres de Junqueras i Rovira #tornaremavèncer i en el del MHP @KRLS #LalluitaAlExili, més la ponència del nou partit de #JUNTS, no poden anar quasi empatades perquè això l’únic que fa és produir un bloqueig autonòmic (al no poden tirar endavant, es maten políticament per conservar les engrunes) que és el que ha passat des del 21D i només ho podrem desempatar, votant “Sí”!

Aquestes eleccions són plebiscitàries? Clau pel país? Transcendentals pel futur de la República? Ens ho han dit moltes vegades però és que en una revolució del segle XXI és així com es guanyen les batalles: a les urnes.

Nosaltres decidim, de fet és el que hem fet sempre, però no rematem ni per via interna ni per via externa, i no podem tenir dos interlocutors diferents amb propostes divergents.

I si això segueix amb empat, haurem de decidir si sortir al carrer a lluitar també contra els companys que ens aturaran per tots els carrers de Catalunya, dient “Ara no toca” perquè necessitem més temps i més adhesions i ni un paper a terra i serà la nostra derrota eterna. La que neix des de casa.

Així que necessitem un sol cant amb un sol projecte per dir-li al món que els catalans “ja som aquí”.

Per això, tot i votar amb una pinça al nas per qualsevol partit, votaré orgullosa per un president humà i decidit que, tot i haver comès molts errors (que ell mateix explica) en un moment crític de la nostra història, pensa com milions de catalans que això no s’acabat, i que no ens aturarem.

En aquests moments de molta covardia vestida de pragmatisme autonòmic, del “no som prou”, també cal prendre decisions a tots els nivells que ens poden posar a tots en llistes negres, per defensar drets, o posar-se al davant d’un mosso a la frontera o simplement per defensar les teves idees en un full en blanc. Tots estem en el mateix sac i la corda que ens lliga es diu llibertat. Ens veiem als carrers de la lluita.

Relacionats