Dimecres, 8 de juliol de 2020 - Edició 713
La República

Quantes oportunitats més hem de llençar a la paperera de la història?

Aquest trist politiqueig de mínims condicionat per la por a les represàlies estatals, signat per l’independentisme autoanomenat com a “pragmàtic”, és la traducció i el resultat de 2 anys de paràlisi que ha deixat en un racó, humit i oblidat, la voluntat popular sorgida d’unes urnes defensades pels cossos de centenars de milers de ciutadans

Anthony C. Sànchez
Anthony C. Sànchez 29/01/2020

Aquests últims dies hem pogut veure com el focus mediàtic s’ha centrat en el Parlament de Catalunya. Molts hem sentit vergonya aliena contemplant unes imatges tan tristes i lamentables d’aquelles persones que ens representen en la institució on, suposadament, resideix encara la nostra sobirania com a poble. I, sincerament, la meva impressió ara mateix és que, des de dilluns, el nostre Parlament ha passat a ser, definitivament, una simple sucursal del Tribunal Supremo del Reino de España.

I en aquest context molts encara ens preguntem on som i on anem, després de 2 anys de desorientació, confusió i deriva absoluta, sense comptar, sortosament, les úniques batalles victorioses que hem tingut a l’exterior. Les poques bones notícies que ens han regalat el President i els consellers exiliats, així com els tribunals de l’Europa lliure. Al Principat, dia rere dia patim la desunió, la manca d’estratègia conjunta consensuada en el si de l’independentisme. No hi sembla haver sinergies compartides per poder arribar a l’objectiu final compartit, només retrets infinits, insults incessants, mirades desafiants i silencis incòmodes que no fan presagiar res de bo.

És molt lamentable, a més, que en determinats espais i sectors hagi acabat imperant un sentiment de pessimisme i derrota que ens vol fer creure que el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 va ser una derrota, quan en realitat va ser la gran victòria i l’acte exitós de desobediència més gran i més digne dels últims temps. Aquesta és la sensació perdedora que ens imposa l’Estat espanyol de la qual ens hem de desempallegar, perquè ens crea un mur mental que ens impedeix entendre que tot és impossible fins que es fa.

Els sectors independentistes que han cedit al pessimisme s’han conformat només amb actes de desobediència simbòlica estèrils, per camuflar una inacció agonitzant intolerable i una suposada taula de diàleg amb el govern espanyol que encara avui seguim esperant. Una mesa condemnada al fracàs, nascuda d’un acord polític que deixa fora qualsevol opció d’assolir pactes que surtin fora dels marges de l’ordenament jurídic espanyol vigent. Aquest trist politiqueig de mínims condicionat per la por a les represàlies estatals, signat per l’independentisme autoanomenat com a “pragmàtic”, és la traducció i el resultat de 2 anys de paràlisi que ha deixat en un racó, humit i oblidat, la voluntat popular sorgida d’unes urnes defensades pels cossos de centenars de milers de ciutadans que vam donar-ho tot per poder seguir avançant en el camí de la llibertat.

En aquest sentit, una cosa haurien de tenir molt clara els companys “pragmàtics”: La vostra estratègia, malauradament, ha resultat fallida, perquè encara que intenteu salvar-vos les esquenes amb gestos simbòlics, aquests actes són igualment investigats, perseguits i seran penats sota la llei espanyola que ens empresona a tots, com si haguéssiu actuat dignament des del principi.

L’objectiu de l’Estat és clar i alguns hi caieu de quatre grapes. El règim monàrquic del 78 ens vol atemorits, perquè així l’és més fàcil tenir-nos sota control, perquè realment som nosaltres mateixos els que, sota coacció, decidim retenir-nos i mantenir-nos les cadenes de l’estaca. I la crua realitat és que aquesta contínua por a la repressió imparable de l’Estat ha provocat el nostre estancament i en conseqüència ens ha allunyat del nostre objectiu prioritari que recordeu, és assolir aquesta República social i justa que tant ens mereixem, tots plegats.

L’independentisme es troba, malauradament, en aquest cercle viciós on l’Estat espanyol marca el seu pas a conveniència sense que nosaltres donem una resposta contundent a l’altura de les circumstàncies. Els partits independentistes s’omplen molt la boca de paraules per acabar decebent-nos, com ja va passar amb la “resposta” a la sentència del Tribunal Supremo descafeïnada i indigna que ens van donar, especialment, tenint en compte els moments tan crítics que estem vivint.

Em sembla que molts ens hauríem de tatuar amb foc aquesta frase del president Francesc Macià per estalviar-nos més errors i esclarir-nos de pas quina és la via correcta per aconseguir la victòria final: “El seny, si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies”.

I aquí volia jo arribar, l’única resposta plena de dignitat, com sempre, va sorgir dels carrers de tot Catalunya, en defensa de la llibertat dels presos polítics, la independència i la República catalana. Aquesta és l’ànima valenta que hem de recuperar per sortir d’aquest atzucac en el qual estem atrapats i forçar també així, a les institucions a seguir la veu dels carrers. Aquesta és l’esperança que perdura en els nostres cors i allà és on roman realment l’esperit de lluita que va fer possible l’ocupació de l’Aeroport, les Marxes per la Llibertat i el sorgiment de la digna lluita d’Urquinaona on els joves (i no tan joves) vam recuperar l’autoestima i la iniciativa col·lectiva per canviar-ho tot, des de baix.

Ja va sent hora que trenquem els esquemes pessimistes d’aquests últims anys i ens posem a treballar amb el seny combatiu de l’Avi Macià com a ensenya, per acabar allò que vam deixar a mig fer aquell 27 d’octubre de 2017, on es va declarar la independència de Catalunya a mitges. Un error monumental que ara hem de reparar tant les institucions com la societat civil empoderada i mobilitzada.

Ja sabem quin és el premi de l’Estat si acatem la seva autoritat sense ni tan sols oposar cap mena de resistència: terror, presó i exili. Però, encara que alguns diguin el contrari, no hem intentat fins el final l’única via que depèn exclusivament de nosaltres. Ja deia el conseller Jordi Turull en la comissió del 155 que “en pitjors èpoques hi ha hagut estats menys preparats que han assolit la independència”, així que amb més raó no tenim absolutament cap excusa per no posar-nos per feina fins a les últimes conseqüències, de manera democràtica, massiva i no-violenta.

Quantes oportunitats més hem de llençar a la paperera de la història per a entendre que només la desobediència i la ruptura total amb l’Estat ens farà realment lliures? No ens ho podem permetre més, així que deixem la xerrameca a una banda, tant al Twitter com al faristol del Parlament, unim-nos i passem a l’acció, perquè l’amnistia dels presos i represaliats polítics, el retorn dels exiliats i la llibertat de Catalunya només depèn de nosaltres. FEM-HO!

Relacionats