Dissabte, 28 de novembre de 2020 - Edició 856
La República

La via Canadell/Casals

“Sembla que les eleccions queden lluny, però estan a dues passes, i tinc l’estranya sensació que si el tàndem Canadell/Casals ara estigués funcionant, estaríem molt més a prop d’Ítaca”

Sara Sànchez
Sara Sànchez 10/11/2020
Pla curt del president de la Cambra de Barcelona, Joan Canadell. Imatge del 3 de març de 2020. (Horitzontal)

Amb tothom amb qui he compartit el darrer article d’en Joan Canadell els n’he demanat la seva opinió i, tot i ser persones diverses, amb ideologies força allunyades i amb maneres diferents de fer i de veure el futur, una gran majoria, un 80%, hi estan d’acord perquè han entès que el diagnòstic que fa el president de la Cambra de BCN és el correcte: el camí que s’ha de fer a partir d’ara, en primer lloc, abans de res, depèn de com es defineixen els partits polítics. Jo hi afegiria que se’ls ha de demanar que exposin de manera exhaustiva el que volen fer i cap a on volen anar. Després, i en segon lloc, que el vot independentista majoritari tingui clara una sola ruta perquè, ara mateix, les dues formacions estan tan allunyades l’una de l’altre, que no coincidiran ni en les prediccions de Delofeu.

No m’oblido del 20% restant de la meva petita enquesta, no pas perquè ells tinguin una resposta més definida, sinó perquè els dubtes que plantegen sobre el text d’en Canadell, de moment no tenen resposta.

Entrem per tant, en el detall de la iniciativa del proposant. Com vaig explicar fa unes setmanes en un altre article, en aquests moments prefereixo tenir al capdavant del full de ruta gent amb experiència professional com en Canadell i no a inexperts siguin econòmics, com en Pere Aragonès, o de seguretat, salut i treball com a bastament ho han demostrat l’exconseller Buch o els encara consellers Vergés i El Homrani, més enllà que siguin tots uns polítics de quota partidista o de quota sindicalista unionista.

Potser sí que són independentistes, però no aporten cap mena de solvència per tirar endavant un país, i encara més si en volem un de nou, i la gent vol respostes dels partits que s’han de votar, en relació amb infinitats de qüestions que tenim sense resoldre.

L’article d’en Canadell té empenta, iniciativa directa i activa, que fa que quan el llegeixes t’hi vulguis implicar, però que, sense adonar-nos, ens porta de nou a la casella de sortida, perquè se suposava que tot el que diu ja s’havia fet abans. O, siguem sincers, potser ningú no ho havia fet, però ja ens anava bé la música que sentíem perquè era el que la majoria volíem. I vam tirar endavant, vam arreplegar amb tot, i la pregunta és: qui ens atura, l’estat espanyol o la nostra pròpia cúpula política?

Últimament recordo moltes de les frases de la Muriel Casals, i penso què diria ella de tot plegat. La seva frase més recordada i encertada és: “No som aquí per a buscar un somni, nosaltres som el somni. Aquesta és la nostra força.”

Força. És això el que més m’agrada de l’article d’en Joan Canadell perquè ens mostra clarament el somni que té, però no menys cert que, com a bon enginyer, el més important és que el vol desenvolupar i dur a terme. En Canadell és una persona pràctica, resolutiva i creu en si mateix i en la gent que l’envolta. Llavors em pregunto: per què no vol ser candidat de cap partit? I, de nou, tornem a la casella de sortida.

Recordem aquesta altra frase de la Muriel: “La causa de la independència de Catalunya no és contra res ni contra ningú. És a favor d’una vida millor per a tothom.”

La Muriel era una dona realista i pragmàtica, com en Canadell ho és ara, i va veure la necessitat d’estar allà, al mig dels partits polítics, per controlar que ningú no es desviés del tema, perquè la unitat era important i ara ja no és això, que solament només movem fitxa per fer-nos la traveta els uns als altres menys en Canadell, que un cop i un altre intenta almenys aquesta unió des de la visió pragmàtica, posant les idees de cap per avall si fa falta com també ho feia la Casals. Una tercera personalitat, en Lluís Llach també ho va intentar i tampoc no se’n va sortir.

El que està clar, és que tots dos, l’enginyer i l’economista tenen la mateixa visió que, o Catalunya és independent o no se’n sortirà. “Jo defenso els partits; -ens deia la Muriel Casals -sóc d’una època en què els partits eren prohibits i això sí que era dolent. Els partits polítics, amb totes les imperfeccions, són instruments de la democràcia absolutament necessaris. Els tinc un gran respecte”

Tot i tenir al cap les mateixes reflexions de na Casals, és en aquest punt on en Canadell intenta fer un gir substancial: aquest cop ell no vol ser-hi dins per estrènyer i vigilar els partits que, vulguin o no, s’hauran d’entendre un cop els ciutadans hàgim decidit el nostre vot. Ara Canadell opta per una opció de vigilant des de fora mostrant al votant que hi estiguin alerta, que ja no es pot badar més. Els ciutadans estan cremant els últims cartutxos del lirisme i en Canadell vol posar-s’hi al davant de la gent i no tant dels partits.

Sembla que les eleccions queden lluny, però estan a dues passes, i tinc l’estranya sensació que si el tàndem Canadell/Casals ara estigués funcionant, estaríem molt més a prop d’Ítaca, de ser un país desenvolupat social i econòmicament amb totes les garanties democràtiques.

En lloc d’això, tenim una imatge d’ingovernabilitat i incompetència supina veient, sense reaccionar, com es viola la façana de Palau de la Generalitat, amb els Mossos d’esquadra “absents”. No ha sortit cap representant d’aquest govern amb majoria absoluta independentista, a dir-hi res i, avui mateix, amb el desgavell de la web per recollir les sol·licituds dels autònoms, hem tornat a veure com es tiren els trastos al cap el dos partits independentistes que ens diuen representar i només saben fer el ridícul. Amb aquests vímets, no és estrany que el cistell surti guerxo.

Relacionats