Dimecres, 19 de Febrer de 2020 - Edició 573
La República

La traïció d’uns objectius… per part de qui?

“En quin moment una part de l’independentisme, aquell que ha decidit que cal donar estabilitat a l’Estat espanyol i s’ha cregut les seves promeses, pot retreure res a l’Assemblea?”

Albert Donaire Malagelada
Albert Donaire i Malagelada 10/02/2020
Els presidents Quim Torra i Pedro Sánchez, al Palau de la Generalitat el 6 de febrer de 2020 (Horitzontal)

Se n’ha parlat molt, des de determinats sectors de l’espai independentista, del posicionament de l’Assemblea Nacional Catalana de defensar només el vot pels partits independentistes que defensin la unilateralitat.

Però el que ens hem de plantejar és realment qui ha fet un canvi de lectura en els objectius o les formes.

Recordem que el setembre de 2017, els partits van explicar a la societat catalana que es comprometien a aplicar els resultats del referèndum de l’1 d’octubre, fossin quins fossin. Es van fer unes lleis en les quals s’afirmava que s’actuaria obeint el mandat democràtic que emanés del referèndum d’independència al que s’havia convocat la ciutadania de Catalunya.

Som l’any 2020 i tres anys després, m’esteu dient que qui ha renunciat els objectius i ha “traït” l’independentisme és l’Assemblea per demanar que es compleixi el que es van comprometre a fer els nostres representants polítics? De veritat l’extremista i l’eixelebrat és l’actor que defensa que es compleixi amb allò que es va explicar al poble de Catalunya?

En quin moment una part de l’independentisme, aquell que ha decidit que cal donar estabilitat a l’Estat espanyol i s’ha cregut les promeses d’un partit que ha demostrat reiteradament els seus incompliments amb Catalunya, pot retreure res a l’Assemblea? Gosaran titllar de deslleial a l’entitat que ha mantingut fermes les seves conviccions? Ens diran que som uns pèrfids quan seguim volent, inequívocament, la independència de Catalunya que defensi fer-la efectiva?

Cal dir que l’ANC sempre ha defensat el diàleg i el dret a decidir. Però la unilateralitat no és una decisió que s’hagi fet des del minut zero, sinó que és fruït després de molts anys intentant un diàleg impossible amb un Estat que només sap “parlar” amb violència i repressió, amb tripijocs judicials i de les clavegueres contra un poble a qui acusa de rebel·lió, sedició, terrorisme… i tantes barbaritats com se’ls acudeix.

Al final, hi ha una part de la societat que diu prou i s’aixeca amb dignitat per dir que volem que es defensin els nostres drets i que no volem que se’ns trepitgi més, que se’ns humiliï, que se’ns acusi, que se’ns persegueixi i ens empresoni.

Afortunadament l’Assembla no està sola i una gran part de la societa és conscient que el diàleg amb l’Estat espanyol mai ha reeixit ni tindrà cap efecte positiu per la República. Fins i tot, tenim la prova que aquella esquerra rebel espanyola, que branda la bandera i l’esperit republicà, claudica i fa reverència al monarca a qui en altres temps havien dit que no els representava. Aquella esquerra que havia dit per activa i per passiva que per pactar amb ells, el referèndum per a Catalunya era una línia vermella. I fins i tot aquell socialisme català encapçalat per Iceta que al 2014 defensava que conflicte de Catalunya només es podia resoldre amb un referèndum d’autodeterminació.

És lícit i totalment comprensible entendre que una gran part de la societat hem deixat de creure en la possibilitat de diàleg amb el regne d’Espanya i que, per tant, només hi ha la via unilateral com a opció per a ser independents.

Fins i tot, alguns som partidaris de denunciar la situació de colonització de Catalunya per part del regne d’Espanya davant les Nacions Unides (recordem que vivim en un país on es judicialitza la política per a perseguir els nostres representants polítics, es decideix unilateralment destituir un govern escollit per la majoria del poble de Catalunya, pateix un espoli fiscal que dura des de fa segles, una persecució lingüística i cultural igual de duradora…).

Sempre he entès que l’ANC i, segurament, la totalitat de l’independentisme no ha renunciat mai a una via dialogada. Però quan veus que a l’altra banda no hi ha ningú disposat a fer-ho, i que el seu diàleg es limita a complir allò que fa anys que incompleixen, fins i tot havent-hi sentències del TC, perds la credibilitat en un diàleg que veus que no porta enlloc.

I no es pot pecar de passerells i voler fer creure en solucions màgiques (potser l’independentisme màgic és aquell que encara idealitza una Espanya amb la qual es pot dialogar) i no en l’independentisme realista (aquells que hem entès que no hi ha diàleg possible amb el regne d’Espanya).

És el regne d’Espanya el que empeny Catalunya a la unilateralitat. Només cal donar un cop d’ull a l’hemeroteca per veure les vegades que Catalunya ha demanat diàleg i un referèndum acordat i que Espanya ha tancat la porta (no fa ni dos mesos, el president espanyol era el que decidia no respondre les trucades del President de Catalunya).

La reflexió hauria de ser quina posició és la més propera a l’objectiu final de tot aquest procés. Agafar diaris, articles, entrevistes, vídeos… i veure qui ha evolucionat en el seu discurs cap endarrere, qui s’ha mantingut o qui ha avançat.

Relacionats