Dilluns, 21 d'Octubre de 2019 - Edició 452
La República

El dia de la sentència, quedeu-vos tots a casa!

“Qui controla el llenguatge ho controla tot”

Tiago Miller
Tiago Miller 05/10/2019
Flickr.com | Juan Pablo Bustos

Aquesta darrera setmana la paraula «violència» ha estat omnipresent: sigui per part de la Guàrdia Civil (amb molts condicionals afegits), a les boques dels polítics més bel·ligerants (amb una presumpció absoluta de culpabilitat), o repetida ad nauseam per la televisió espanyola (entre capítols de Sálvame i Ahora caigo, naturalment).

Els motius d’aquest ús encara s’amaguen a les profunditats de les clavegueres de l’Estat. Una cosa, però, és ben clara: amb la imposició des d’alt i per força del nou vocabulari del joc, el conflicte ja s’esdevé al camp de batalla lingüístic.

Amb el seu llibre ‘Acte de violència’, el títol del qual fa que sembli que s’hagués escrit ahir i no fa 58 anys enrere, Manuel de Pedrolo demostra la necessitat de prendre el control del significat de les paraules fora de l’hegemonia política com a eina contra la repressió.

Independentista, antifeixista i d’esquerres, Pedrolo entenia perfectament – tan com George Orwell – que qui controla el llenguatge ho controla tot. Ambientada en una dictadura militar on els jutges, la policia i la premsa serveixen per mantenir el poder absolut del líder, el motif central de la novel·la és l’aparença per tota la ciutat de la consigna subversiva «És molt senzill: quedeu-vos tots a casa». Malgrat el perill, la població comença una vaga indefinida i espontània que consisteix en no sortir de casa fins que no dimiteixi el dictador. Gairebé ningú no va a la feina, es tanquen les botigues i romanen buits els carrers. Mentre van perdent legitimitat davant el poble, les autoritats esperen qualsevol acte de violència per justificar una brutal ofensiva policial sense adonar-se que aquest «acte de violència» és ni més ni menys la decisió col·lectiva i, sobretot, pacifista de no participar en una societat injusta i opressiva on l’única llei és la dels més forts.

A la inversa de la «política-ficció» dels partits espanyols, la prosa compromesa de Pedrolo ens recorda que l’única protesta realment capaç de canviar la societat és la desobediència civil i massiva que desafiï el llenguatge dominant i polititzat. Per tant, aquesta crida als ciutadans que es quedin a casa no és un missatge d’apatia ni de derrotisme, per molt que ens ho diguin els nostres «guardians parlamentaris de la revolució», sinó un acte de resistència col·lectiva fora dels dictàmens polítics, el qual demana un gran esforç i determinació per part de cada ciutadà.

Malgrat l’orgull que em feia manifestar-me l’1-0 per la Rambla d’Aragó colze amb colze amb milers de lleidatans, no podia evitar pensar en la frase “been there, done that, got the t-shirt” (ja hi he estat, ja ho he fet, ja en tinc la samarreta), la qual emprem els anglesos per referir-nos amb ironia a alguna cosa que hem fet mil vegades i que ja ha perdut el sentit. El problema, però, és que quan s’aplica a La Diada la frase esdevé literal.

Si volem sortir de la figura del buit de manifestacions, actes simbòlics i discursos polítics que tan sols ens duen a la impotència i la frustració ens toca indentificar-nos més amb l’adjectiu «independent» que amb el sufix «-ista».

Doncs bé, si han decidit que som violents i radicals, que así sea, però el dret de decidir què signifiquen aquestes paraules – com diu Pedrolo – és i sempre serà nostre. Per tant, el dia de la sentència és molt senzill: quedeu-vos tots a casa.

Relacionats