Dimarts, 11 de maig de 2021 - Edició 1020
La República

Quasi tres anys després que l’independentisme votés Pedro Sánchez…

Si les forces independentistes catalanes volen seguir esperant i esperant, que vagin amb compte, no fos cas que es trobin cada cop estan més soles i oblidades, com els està passant als amics sahrauís

Joan Puig
Joan Puig 18/04/2021
El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, parlant amb el vicepresident Pablo Iglesias durant el debat de la moció de censura el 22 d'octubre del 2020.

I tot segueix igual o, millor dit, pitjor. Sí, ja fa quasi tres anys d’aquell vot afirmatiu a la moció de censura que va expulsar Rajoy del poder i va fer possible l’arribada de l’anomenada esquerra espanyola al govern, inclosos els suposats hereus del 15-M.

El resultat no pot ser més decebedor, que és igual qui arribi al poder a Espanya, sigui la dreta o l’esquerra. Tots segueixen units en la seva via de “a Catalunya, ni aigua”. Cal ajudar a deixar-la seca i, si hi afegim el País Valencià i les Illes, doncs tot solucionat! L’espoli als Països Catalans atorga a cada govern espanyol un plus de satisfacció.

Avui, alguns dels politòlegs de referència d’aquesta estratègia derrotista ja demanen més duresa a Madrid. Per exemple, en Jordi Muñoz, en una més de les seves opinions al diari Ara on, malgrat que no reconeix l’error de la seva estratègia, demana corregir-ne el model i ser més combatius a Madrid. Esperem que sigui el principi de la fi d’una estratègia que no ens porta a enlloc.

I si, com tot sembla indicar-ho, el proper 4-M, la dreta i l’extrema dreta guanyen a Madrid, l’immobilisme de Pedro Sánchez serà encara més estricte: ni amnistia, ni reforma del delicte de sedició i, a més, els indults trigaran i trigaran per tal que pugui dir que la repressió contra els catalans continua. Serà la sentència de mort a la taula de negociació.

Tot plegat hauria de fer veure als partits independentistes que toca acordar un govern i una estratègia unitària que ens faci avançar cap a la independència. Tot el que no sigui això ens debilita i fa etern el procés, que és el que vol Espanya. Eternitzar-lo per debilitar l’independentisme. No és res nou: és el que ha passat sempre en tots els territoris quan, en el moment de més força política, els moviments d’alliberament nacional decideixen esperar i donar temps a la potència que els colla.

És el que li està passant a la República del Sàhara dirigida pel Front Polisari: tants anys esperant el referèndum promès que cada vegada es troben més debilitats i cada cop més sols. Han perdut tota la força que tenien d’origen per imposar el seu referèndum d’autodeterminació i han possibilitat una total injustícia per esperar càndidament el que poguessin dir i fer les Nacions Unides, el Marroc i les grans potencies estrangeres.

Si les forces independentistes catalanes volen seguir esperant i esperant, que vagin amb compte, no fos cas que es trobin cada cop estan més soles i oblidades, com els està passant als amics sahrauís.