Dijous, 2 d'Abril de 2020 - Edició 616
La República

Pandèmia i economia

El confinament decretat per evitar la circulació del coronavirus no és més que un símbol del canvi de tendència de l’economia mundial. M’explico

Xavier Martinez
Xavier Martinez 18/03/2020

El confinament decretat per evitar la circulació del coronavirus no és més que un símbol del canvi de tendència de l’economia mundial. M’explico.

La globalització de l’economia, auspiciada pel pensament liberal a finals del segle passat, va comportar que el món es convertís en un gran mercat on havia d’imperar la llei de l’oferta i la demanda. Així si, per exemple, produir una samarreta per a Inditext a Bangladesh era més barat que fer-ho al Maresme doncs endavant, encara que això impliqués pagar salaris ridículs per mà d’obra infantil i comportés alhora el tancament de fàbriques al primer món. Aquest procés de globalització de seguida es va veure que era irracional i injust. Portar productes des de l’altra punta del món suposa, ja no només importar la precarietat sinó incórrer en uns costos ambientals per emissions de CO2 absolutament irracionals des d’un punt de vista planetari. “És l’economia, estúpids!” o “no es poden posar portes al camp”, ens deien els liberals partidaris de la globalització als qui posàvem en dubte aquest model econòmic. Els moviments antiglobalització semblaven limitats a col·lectius ecologistes que impulsaven el consum de proximitat i als qui encara creiem en un sector públic garantista de drets i serveis fonamentals.

La crisi del 2008, amb l’esclat de la bombolla immobiliària i, de retruc, financera, va venir a canviar algunes mentalitats. Els liberals, a qui les regulacions i els impostos els hi feia nosa, no van tenir pudor de reclamar, exigir diria, la intervenció del sector públic per “salvar la banca”. No a tot arreu es va gestiona igual. A Espanya ja sabeu com va anar. Del que el rescat bancari “no costará un euro de dinero público” segons Pinotxo Montoro, fins els 65.000 milions d’euros que ha costat la broma al final. I total, per a què els immobles de la banca hagin acabat en mans de fons voltor en comptes de fer un parc públic d’habitatges per ajudar la gent. Però no és d’això que us volia parlar sinó de la globalització.

La tendència a obrir fronteres ha tingut el seu símbol en la Unió Europea i la construcció d’un mercat únic. A altres llocs del món també es van multiplicar els convenis bilaterals i multilaterals de lliure comerç. El seu últim exemple va ser el TTIP que hauria de permetre una enorme àrea de lliure comerç entre Asia, Estats Units i la UE. No va reeixir. Però és que més enllà de la pressió dels moviments antiglobalització, el món ja va començar a fer un gir amb els atemptats de l’11 de setembre. La lliure circulació de persones i béns quedava supeditada a la seguretat. Els capitals, no cal dir-ho, van seguir circulant lliurament cap els paradisos fiscals. En els últims temps, més enllà del triomf de les idees ecologistes i de sostenibilitat que han impulsat els mercats de proximitat, s’han observat tendències de les economies que van en el sentit oposat a la globalització. La guerra comercial entre USA i la Xina, amb barreres aranzelàries creuades, el mur amb la frontera mexicana impulsat per Trump, la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, marquen una clara tendència mundial cap al tancament d’economies.

Ara, ens trobem davant un desafiament mundial en forma de coronavirus. Igual com va passar amb els atemptats de Nova York de 2001, aquesta pandèmia comportarà l’inici d’un canvi estructural de les relacions econòmiques internacionals. De moment, la Unió Europea ha tornat a dibuixar les fronteres entre països. Els estats del món es repleguen en sí mateixos igual que un cargol arreplega la banya quan el toques. I és ara quan tothom mira al sector públic per demanar, exigir diria, auxili. Els liberals els primers. Curiosament, de les receptes d’austericidi i de contenció de la despesa pública de la crisi del 2008 hem passat ara a la injecció d’imports equivalents al 20% del PIB de cada país de la UE. Recordeu com amb les retallades (fetes a més, en plena crisi) ens feien suar sang per deduir un dècima de punt del PIB que ens costava injustes retallades socials. Ara, de sobte, a tothom li sembla bé aquesta despesa descomunal de diners públics i ningú no es porta les mans al cap per un augment del dèficit públic. Això demostra que les retallades de fa deu anys van ser, com ja sabíem, una estafa social.

Espero que tota aquesta crisi serveixi per a fer net a l’economia i a la societat. Que construïm un sector públic garantista de la vida de la gent, amb una renda mínima garantida per a tots els ciutadans, amb uns serveis bàsics mínims garantits per a tothom. I on no tinguin cabuda els lladres, defraudadors, corruptes i evasors fiscals. Em preocupa, però, qui hi ha darrera de les decisions públiques. Recordeu que les persones estem tancades, però els capitals segueixen circulant lliurament pel món.

Relacionats