Dimarts, 14 de juliol de 2020 - Edició 719
La República

No m’agrada Damià Calvet

Voleu dir que la SNCF, la Société Nationale des Chemins de Fer Français no podria fer la feina? Pregunto.

Jordi Galves
Jordi Galves 19/02/2020
Pla mitjà del conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, en una atenció als mitjans a Madrid, el 8 de desembre de 2019 (horitzontal)

Coneixeu el conte d’Alí Babà i les quaranta immobiliàries? Sou sabedors del drama social que avui tenen centenars de milers de catalans que necessiten jeure sota un sostre quan tornen rebentats de la feina? Sou conscients dels enormes costos humans i econòmics, sobre el conjunt de la societat catalana, per culpa de les convulsions experimentades al sector del totxo? Abans de la Guerra Civil no hi havia pa per a tothom però diria que pocs vivien sota un pont. Avui, en canvi, patim una epidèmia d’obesitat i, en contrast, no disposem de prou cases accessibles per a la butxaca de la majoria. L’obsessió per omplir la panxa dels nostres rebesavis s’ha transformat en l’obsessió d’ara per tenir una adreça, per tenir un petit racó on caure mort. Per tot plegat no m’agraden gens els gestors de l’habitatge, reconec el prejudici que hi projecto, em semblen persones que es guanyen massa bé la vida mentre els altres treballem per quatre engrunes. No dic que facin res delictiu, dic que el seu negoci em sembla abusiu i trampós, que quan veig un immobiliari pel carrer, penso immediatament en Josep Lluís Núñez o en Jesús Gil. O en Donald Trump. I canvio de vorera. Per ara la via pública continua essent lliure i per a tothom, però no posaré la mà al foc sobre el que podria passar demà.

Tampoc no m’agraden gota els polítics que van i vénen. A l’empresa privada i de l’empresa privada. He conegut molts polítics que proclamaven satisfets que treballaven pel país i, al final, s’ha vist que només treballaven per a la família, per a la seva família, o per al seu clan, que treballaven per a ells mateixos, concretament per a una zona molt concreta dels pantalons anomenada butxaca. No m’agrada la figura de l’ex ministre de Defensa Pedro Morenés y Álvarez de Eulate —amb aquest nom que gasta ja es pot veure de què va la cosa—, un personatge que tan aviat fa d’empresari com fa de gestor del bé comú. Mèu, mèu. No dic pas que hagi fet res delictiu però tinc dret a malpensar de qui em doni la gana. Mèu, mèu. És més, tinc l’obligació de tenir sospites, perquè, en política, la dona de Cèsar ja sabem que només pot fer la puta dins de casa. Si és que pot pagar-ne el lloguer, això s’ha de dir també. Hi ha una sentència dels teòrics polítics del segle XIX que em serveix de guia per encarar-me als senyorassos de la política: “Escolliu-ne els més honrats però vigileu-los com si fossin lladres”. Exactament al contrari del que fem a Catalunya, que acabem escollint els més lladres i no els vigilem, com si fossin honrats. No m’agrada l’ex ministre Rafael Català, un home vinculat a les empreses de jocs i apostes. Quina dedicació més curiosa. I sospitosa. No m’agrada Ricard Fernández Ontiveros. De la Joventut Comunista de Catalunya a Immobiliari gros. De secretari d’Habitatge amb el tripartit passà a ser director de la zona nord de l’empresa Habitat. Sense solució de continuïtat. D’una porta a l’altra. Ara amb el govern d’Ada Colau com a gerent de serveis socials.

No dic que facin res il·legal però tampoc no m’agrada el conseller de Territori, Damià Calvet. Perquè és un home de Vertix, de la famosa immobiliària. Dic famosa immobiliària perquè és la de Felip Massot, l’amic de l’ànima d’Artur Mas, al qual se l’estima tant i tant que me’l treu a fer passejades per mar en una barqueta insignificant, una barqueta de re, com d’immigrant il·legal. És tan amorosa la brisa mar endins, si sabéssiu, ai. Damià Calvet, el de Territori, va aprendre a fer d’immobiliari ni més ni menys a Mallorca, un malfadat territori, ben devastat per l’especulació immobiliària. En els temps en els quals Maria Antònia Munar feia d’introductora d’ambaixadors, recordeu, amics? Mallorca, el Vietnam de la immobiliària més depredadora. Mèu, mèu. Calvet. Damià Calvet un home vinculat a Felip Puig, vinculat, al seu torn, al projecte del TRAM barceloní. I el tramvia recau entre les competències de Ricard Font, una peça que… Oh sorpresa. Mireu a qui tenim aquí. Ricard Font és una peça convergent que connecta Puig, Calvet i Santi Vila, el meu estimat Santi Saltimbanqui. Santi Vila que també va ser el conseller del ram encara no ho recordi ningú. Mèu, mèu. Quina il·lusió trobar-lo aquí, oi? I ara resulta que aquest superhonorable Calvet i el cap d’Infraestructures, Isidre Gavín, ofereixen a Renfe que sigui l’operador de Rodalies durant els propers 15 anys. Sí, Gavín, el antic cap de Convergència i Unió a l’Ajuntament de Lleida que va exigir la prohibició del burca i del niqab com una de les seves prioritats polítiques. Sí, Renfe, una empresa coneguda de tots els catalans per la seva eficàcia, eficiència i professionalitat. Renfe un dels emblemes més humiliants i feridors de l’administració colonial espanyola. Renfe, una empresa avui presidida per Isaías Táboas, un home de confiança del Molt Honorable José Montilla. Potser, vull pensar, que els Ferrocarrils de la Generalitat no tenen ara com ara prou capacitat d’assumir les Rodalies. Podria ser. Però se’n recorden quan Artur Mas proposava portar l’aigua del Roine a Barcelona? Voleu dir que la SNCF, la Société Nationale des Chemins de Fer Français no podria fer la feina? Pregunto.

Relacionats