Dilluns, 21 d'Octubre de 2019 - Edició 452
La República

No a Sánchez

Us ho diré d’entrada i amb una cita bíblica que sempre resulta molt més pedagògic: “És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que […]

Xavier Martinez
Xavier Martinez 24/07/2019
Pedro Sánchez, al Congreso

Us ho diré d’entrada i amb una cita bíblica que sempre resulta molt més pedagògic: “És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que Sánchez acordi una solució favorable per a Catalunya.”

Ho vam veure amb l’anterior legislatura i l’intent d’aprovació dels pressupostos estatals. Quan el govern de Sanchez havia de negociar amb el govern de la Generalitat (Pacte de Pedralbes mediant) es va aixecar de taula de negociació per convocar eleccions ja que no va poder suportar la pressió de mantenir el diàleg. És natural. El règim del 78 és justament això. El PSOE, recordem-ho, va forma part de la mal dita “transició” que va consistir en fer un exercici d’amnèsia col·lectiva del que havia estat el franquisme i els seus crims. De manera que, gràcies a la llei d’amnistia del 1977 tot el sotabosc de l’Estat que havia jurat fidelitat als “Principios Fundamentales del Movimiento”, es va mantenir en el seu lloc: jutges, fiscals i magistrats; exèrcit i policia; alts funcionaris, etc. ERC, per aquelles dates preconstitucionals, era encara un partit il·legal a Espanya. El règim del 78 va tornar en forma de monarquia, no pas de República que és com hauria d’haver estat si del que es tractava era de recuperar la legalitat vigent abans del cop d’Estat de Franco al 36. De manera que el PSOE en forma part d’aquest règim del 78, igual que ho és el PP hereu sociològic d’aquella dreta preconstitucional. A això es referia Sánchez quan apel·lava a l’abstenció del PP com a “partit d’Estat” com ells.

En aquest context, i amb aquests antecedents, és impossible que un partit com el PSOE pugui acordar res amb Catalunya que representi una ruptura amb aquells pactes del postfranquisme que van donar lloc al règim del 78. Mentre a Espanya hi hagi vigent la llei d’amnistia, no s’anul·li el judici a Companys, hi hagi una monarquia designada pel dictador, serà impossible, no només el reconeixement del dret a l’autodeterminació de Catalunya, sinó l’existència del diàleg mateix. L’única possibilitat de reformar Espanya (per aquells que en tinguin interès) és la independència de Catalunya. I aquesta no vindrà mai a partir d’una oferta feta des d’aquest règim postfranquista espanyol, ja sigui en veu del PP o del PSOE. L’haurem d’exercir de forma unilateral. El problema és que la tradició catalana de fer política des del segle XIV consisteix en el pactisme i ens pensem que aquesta és l’única forma honesta d’actuar. Però quan davant tens algú que no vol pactar i si ho fa és per a incomplir sistemàticament els pactes només queden dues opcions: demanar permís o demanar perdó. Ja m’enteneu.

Per tant, no hi haurà cap mena de pacte amb Sánchez favorable a Catalunya. El possible acord entre PSOE i Unidas Podemos, d’existir, es fonamentarà en la renúncia per part dels segons del dret a l’autodeterminació de Catalunya i de parlar de presos polítics. De manera que d’existir l’acord entre aquests dos partits espanyols serà, necessàriament contrari a Catalunya i hauria d’obligar ERC i JuntsxCat a votar No a Sánchez.

Relacionats