Dilluns, 21 d'Octubre de 2019 - Edició 452
La República

L’amnistia és un error

Ha arribat l’hora que tant uns com altres reconeguem que no hi ha cap altra sortida per alliberar els presos i els represaliats que assolir la independència. L’única sentència és la independència.

Xavier Martinez
Xavier Martinez 02/10/2019
Milers de manifestants commemoren el segon aniversari del referèndum d'autodeterminació de Catalunya a Barcelona l'1 d'octubre del 2019

M’ha semblat un greu error la petició pública d’una llei d’amnistia que ha fet el company Gabriel Rufián, buscant la complicitat de partits independentistes i sobiranistes. Així l’he fet saber pel seu mitjà favorit: Twitter. Per a ser justos, crec que l’error no és d’ell perquè en Rufián es limita a repetir el que li han dit que ha de dir. I això ho fa molt bé. Però en aquest cas el convidaria a fer les següents reflexions.

En primer lloc, el concepte amnistia parteix necessàriament de l’existència d’un delicte. Etimològicament està relacionada amb l’amnèsia, és a dir amb l’oblit. Per tant, l’amnistia és un “pelillos a la mar” que dirien en castellà; un “hoy por mi, mañana por ti”; o un “si te he visto, no me acuerdo”. És a dir, tots reconeixem que hem fet alguna cosa dolenta però “por esta vez, pase, però que no se vuelva a repetir”.

En segon lloc, la súplica d’una llei d’amnistia des de Les Corts espanyoles és el reconeixement de la legitimitat de l’Estat espanyol per a jutjar-nos, condemnar-nos i graciar-nos per exercir el legítim dret a l’autodeterminació.

En tercer lloc, l’aprovació d’una llei d’amnistia deixaria immunes tota la vulneració de drets de l’Estat espanyol, començant dels de l’últim dels policies, passant pel Gobierno de Espanya, El Tribunal Suprem i l’Estat mateix, que ja mai podríem portar davant un Tribunal internacional senzillament perquè no hi hauria causa. Paral·lelament podrien quedar en una situació de llimbs les persones que actualment estan exiliades.

En quart lloc, ERC ha vingut demanant històricament al Congreso espanyol l’anul·lació de la Llei d’amnistia espanyola de 1977 per tal de poder jutjar els crims del franquisme, entre ells, el judici contra Companys que, per cert, no ha estat anul·lat encara per l’Estat espanyol. Cal seguir reivindicant l’anul·lació de la llei d’amnistia per tal de poder passar comptes dels greus delictes imprescriptibles comesos durant la dictadura. Així mateix ho interpreta també Amnistia Internacional, les Nacions Unides i el famós pacte de Drets Civils i Polítics ratificat pel Regne d’Espanya (el qual, per cert, reconeix en el seu article primer la lliure determinació dels pobles). Mentre l’Estat espanyol no faci aquest gest de passar comptes amb el seu passat feixista, ni molt menys podrem parlar del principi de la fi del règim del 78. Així doncs, amb quina legitimitat continuarem reclamant des d’ERC l’anul·lació de de la llei d’amnistia del 77 mentre demanem una nova llei d’amnistia ara?

En cinquè lloc, en el supòsit que estigués en un error i cap dels motius que he donat anteriorment fossin suficients, estratègicament és un error demanar ara l’amnistia. Des del punt de vista dels partit polítics espanyols i, sobre tot, a ulls dels seus votants, l’aprovació d’una llei d’amnistia seria vista com una concessió davant els partits independentistes la qual cosa pagarien cara davant el seu electorat.

Ha arribat l’hora que tant uns com altres reconeguem que no hi ha cap altra sortida per alliberar els presos i els represaliats que assolir la independència. L’única sentència és la independència.

Relacionats