Dilluns, 13 de juliol de 2020 - Edició 718
La República

La immigració, el català i el xantatge espanyolista

Així, Gabriel Rufián ho fa tot en castellà i Juana Dolores Romero diu a El Núvol que no vol «un país de mentida on el català és la llengua oficial» i que cal deixar de lamentar-se «de la contaminació del castellà en la llengua catalana».

Miquel Gil
Miquel Gil 30/05/2020

Recentment, alguns opinadors dels Comuns han posat el crit al cel perquè alguns perfils de Twitter vinculats a l’independentisme han criticat que cap dels treballadors de l’automobilística Nissan entrevistats per TV3 arran del tancament de l’empresa han fet les declaracions en català. Com és habitual en aquest sector de professors acomodats i professionals de la política, les línies argumentals han estat que els treballadors tenen prou feina per aprendre el català, que exigir que el parlin és xenòfob i que amb aquesta mena de reclamacions no s’ajuda la llengua. Paola lo Cascio, professora de la Universitat de Barcelona vinculada a l’unionisme d’esquerres, ha fet una crida a l’independentisme a «denunciar sense fissures» aquest «racisme molt perillós» que hi ha dins seu i que reclama l’ús del català a Catalunya. Els esgarips de Lo Cascio contra l’exigència de saber i d’usar el català ara sonen, a molts, estrambòtics. És, probablement, conseqüència de l’ensorrament del decorat autonòmic, que ha mostrat les vergonyes de tanta gent. En altres temps, però, Lo Cascio i gent com ella podien fer veure que eren catalanistes sense gaires qüestionaments, i aquesta mena de censura era molt més efectiva que no pas ara. Lo Cascio i els seus podien obviar la imposició lingüística i identitària del poder espanyol i fer crides als catalans a circumscriure l’ús de la seva llengua al voluntarisme més naïf sense aparèixer com allò que són, mers còmplices del nacionalisme espanyol més falangista. Ara, molta gent veu que el català, sense un punt de duresa per part dels seus parlants, no té futur.

L’adopció general del català per part dels nouvinguts es va estroncar durant el franquisme, amb les grans immigracions dels anys 50 i 60. Joan-Daniel Bezsonoff, escriptor nord-català, explica que el seu avi va visitar Barcelona en tres ocasions. Les dues primeres van ser el 1929, en motiu de l’Exposició Universal, i el 1952, pel Congrés Eucarístic. En aquells moments, Barcelona era una ciutat en què el català se sentia pertot, era la llengua del carrer. La tercera ocasió va ser l’any 1978, quan hi va anar amb la família. La ciutat «havia canviat moltíssim en vint-i-sis anys». L’avi «no reconeixia res. A tot arreu, la gent parlava el castellà d’Andalusia». «Al restaurant, l’avi no entenia l’andalús. Els cambrers tampoc entenien el català de Nils». A la plaça de Catalunya, una dona va increpar la mare de l’escriptor: «Señora, el corazón no se lleva al cuello». La Barcelona de 1978 era una ciutat en què el català s’havia evaporat.

 

Tot i que s’ha parlat molt de les immigracions dels aragonesos i els murcians de les primeres dècades del segle XX com les primeres grans onades migratòries, i tot i que en el seu moment van generar la seva dosi de preocupació en tant que possible amenaça a la continuïtat cultural catalana, la realitat és que la proporció d’immigrants sobre el total de la població era prou baixa perquè el natural procés d’assimilació cultural es produís sense problemes. En aquest sentit, la manera tradicional de concebre la identitat catalana ho posava fàcil. Tant el nacionalisme català com les concepcions populars de la catalanitat lligaven la identitat etnocultural catalana amb el fet de parlar català. Daniele Conversi, un dels estudiosos més destacats dels plantejaments del catalanisme quant a la immigració, deixa clar a The Basques, the Catalans and Spain. Alternative Routes to Nationalist Mobilisation que «els líders catalans mai no van estar particularment interessats a aixecar barreres insuperables entre els nadius i els nouvinguts», que «a Catalunya la consciència lingüística proveïa un impediment a les idees centrades en la raça» i que la inclusió dels immigrants en activitats culturals i en el teixit social català eren formes d’assimilació que reflectien «la creença general catalana en l’etnicitat com un estatus adquirit» (les traduccions són meves).

 

Els immigrants de les primeres dècades del segle XX van trobar una societat molt homogèniament catalana i, més d’hora o més tard, s’hi van fondre. La darrera enquesta del Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, de gener d’enguany, mostra que el 93,4% dels ciutadans de Catalunya que tenen els quatre avis nascuts al país i el 72,4% dels que n’hi tenen com a mínim un parlen únicament el català com a llengua materna. Això, a part de desmentir el mite del nacionalisme espanyol que el castellà és una llengua amb gran implantació a Catalunya des de fa segles i que n’és una llengua «tan pròpia com el català», indica que els primers immigrants trobaven una societat en què pràcticament tothom era catalanoparlant. És natural que, en un context així, l’adopció de la llengua es produís més d’hora que tard.

 

Actualment, però, els ciutadans de Catalunya amb algun avi nascut al país són tan sols el 43,9% de la població i els que tenen el català com a única llengua materna són el 35,4%. Els castellanoparlants materns són el 57,1% i els bilingües representen tan sols un 4,3%. La minorització dels catalanoparlants es va produir entre la segona i la tercera visita de l’avi de Bezsonoff i és la raó que trobés Barcelona tan canviada i tan aliena. Durant les dècades de 1950 i 1960 Catalunya pràcticament va doblar la població, amb una concentració molt gran de la immigració a la zona metropolitana de Barcelona. La capital va créixer un 37,1%, Badalona un 272,7%, l’Hospitalet de Llobregat un 312,2% i Santa Coloma de Gramenet un 820,2%. A l’Àrea Metropolitana de Barcelona els catalans van passar en pocs anys de ser la majoria aclaparadora a ser una minoria, en alguns casos molt petita. Pobles petits i mitjans del Barcelonès i del Baix Llobregat van convertir-se en pocs anys en enormes barriades despersonalitzades.

 

L’èpica de la immigració ha esdevingut la religió oficial de la Catalunya autonòmica i ha entrat en crisi quan hi ha entrat l’autonomia. Tant el pujolisme com el PSUC i el PSC van basar els seus relats i les seves hegemonies en l’exaltació i sacralització de la immigració castellana dels anys 50 i 60. La noció tradicional del catalanisme que la catalanitat és adquirible però no automàtica, i que passa per l’assimilació cultural i l’adopció de la llengua catalana, per bé que ha subsistit com a forma d’autocomprensió popular, ha estat substituïda en el debat polític respectable pel dogmes buits de l’«un sol poble» i l’«és català qui viu i treballa a Catalunya». A la nova ortodòxia, uns s’hi van abraçar amb el desig naïf que l’assimilació es produiria tota sola si els autòctons eren prou amables. Uns altres, volien construir majories electorals amb el vot captiu de grups immigrants fossilitzats. Alguns d’aquests últims van alimentar un relat neolerrouxista en què la catalanitat es vinculava a burgesia, riquesa i privilegi, mentre que l’espanyolitat, la immigració, representaven el proletariat, el treball i l’esforç. De manera no del tot ben lligada, els catalans també podien ser pagesos endarrerits i reaccionaris, un llast per a la potència d’una Barcelona moderna i diversa, que en el fons volia dir castellana. Això s’ho va inventar el PSC de Pasqual Maragall i ho ha recuperat el neofalangisme de Tabàrnia i Tractòria.

 

En el teixit d’hegemonies solapades del pujolisme, el PSUC i el PSC, els crítics amb la no integració de la immigració van ser ràpidament expulsats de la respectabilitat. Manuel de Pedrolo i Pere Calders van ser alguns dels excomunicats per suggerir que, potser, els immigrants també tenien deures, com el d’adaptació a la societat d’acollida. En aquest estat de coses, el gruix de la població autòctona va optar per callar. Qüestionar massa les coses comportava que l’esquerra et qualifiqués de nostàlgic o carlí, quan no de xenòfob o racista. El pujolisme, per la seva part, insistia que el nostre mal no vol soroll i que, amb prou dosis de voluntarisme i simpatia, i si no es provocaven conflictes innecessaris, tot s’arreglaria. I, si no, tampoc no era tan important: la societat seria feliçment una. El contingut cultural era secundari, com sabia qui havia llegit Mounier. Tots un. Un solo pueblo. En aquest context, el dolor dels catalans de l’àrea metropolitana va quedar sepultat. Quants llibres van escriure els novel·listes de la immigració sobre les famílies de poble que de cop i volta van passar a ser «los catalanes» del «barrio» o del bloc de pisos? Corren anècdotes d’avis amb Alzheimer que als anys 80 i 90 ploraven perquè al carrer tothom parlava en castellà i no entenien per què; quants articles de El Periódico van generar? I les senyores catalanoparlants que va continuar netejant cases com havien fet sempre, perquè n’hi havia, quantes elegies? El seu mal, es veu, no volia soroll.

 

Quaranta anys després de l’autonomia, és evident que l’assimilació màgica de la immigració no s’ha produït. Més aviat, comença a haver-hi indicis que s’està produint a l’inrevés. El català oral s’està degradant a marxes forçades, amb tota mena de calcs fonètics, sintàctics i lèxics: confusió d’esses sordes i sonores, ieisme, caiguda de pronoms febles, substitució de girs propis per calcs del castellà, incorporació de vocabulari anglès filtrat pel castellà, etcètera, etcètera. L’ús mateix de la llengua és motiu de preocupació: quants pares catalanoparlants joves de l’àrea metropolitana no han vist que els seus fills juguen en castellà amb altres nens catalanoparlants? A moltes escoles, els «catalufos» són una ínfima minoria. Alguns nens castellans no són ni tan sols conscients que el català es parla de manera quotidiana.

 

Als espanyolistes més obertament jacobins, tot això ja els deu semblar bé: la minoria nacional no pot pretendre actuar com la majoria nacional en una part del territori indivisible de l’Estat. Els membres de la majoria nacional són, de fet, el ciutadà normal, el model de ciutadà, i és natural que tant els immigrants estrangers com els grups culturals subordinats, endarrerits, s’hi assimilin. No es pot tolerar que els membres de les minories pretenguin que poden ser models de ciutadà alternatius en els seus territoris propis –que de fet no són seus, sinó de tots els ciutadans, o sigui, de la majoria– i que pretenguin que els immigrants i fins i tot els membres de la majoria nacional (sacré bleu!) s’hi assimilin. No cal dir que el jacobinisme no és honest quan pretén fer passar això per un compromís amb la universalitat i amb la igualtat, quan no és altra cosa que supremacisme ètnic i el nacionalisme d’Estat. I més encara en el règim oligàrquic espanyol, que no té ni l’excusa de la meritocràcia francesa. Quan la Constitució espanyola diu que tots els ciutadans espanyols tenen el deure de saber castellà no està proclamant la igualtat entre castellans i catalans sinó que està atorgant un privilegi als primers, imposant un deure addicional als segons i proclamant una jerarquia simbòlica entre grups autòctons de l’Estat. Quan s’exigeix als immigrants que acreditin coneixements de castellà per accedir a la ciutadania, amb independència de si viuen a Cáceres o a Sant Carles de la Ràpita, no se n’està facilitant la integració, s’està mantenint una jerarquia entre castellans i catalans.

 

Per la seva part, el pujolisme, que ara habita sobretot a l’Esquerra Republicana d’Oriol Junqueras, ha transmutat i ha optat per abraçar directament el bilingüisme i per presentar aquesta etapa transicional com si fos l’estat natural de les coses. Ara ja no hi ha l’esperança d’una assimilació natural de la immigració si s’evita el soroll, sinó que simplement s’aspira a mantenir les coses en l’estat en què es troben. El manteniment de grups etnoculturals diferenciats en el territori històric d’un d’ells ha passat a ser quelcom positiu, modern, enriquidor, i sobretot inevitable. El país, en aquests seixanta anys, s’ha convertit en una mena de Bòsnia i Hercegovina, amb grups nacionals històrics amb drets plens de pervivència. Així, Gabriel Rufián ho fa tot en castellà i Juana Dolores Romero diu a El Núvol que no vol «un país de mentida on el català és la llengua oficial» i que cal deixar de lamentar-se «de la contaminació del castellà en la llengua catalana». Tota l’obra de depuració de Pompeu Fabra llançada per la borda. La voluntat d’alliberar la cultura catalana de la dependència d’una altra cultura, la de l’Estat que ens controla políticament, a la paperera de la història. «Totes les llengües es contaminen, totes, sempre». Amén, Senyor.

 

Si l’independentisme només fos el neopujolisme d’Esquerra Republicana, Paola lo Cascio ho tindria molt fàcil per mantenir el tradicional xantatge als catalanoparlants. La caiguda de la farsa autonòmica, però, ha trencat molts tabús i llocs comuns. Lo Cascio i els seus apareixen ara nítidament com allò que sempre han estat: gent atrinxerada en les seves posicions de poder que han fet del control de la moralitat i el discurs públics una font d’ingressos i un estil de vida. L’independentisme unilateral suposa veure el món des del realisme, que res no té a veure amb la noció embastardida de la paraula («seny», resignació) que han transmès tradicionalment els beneficiaris de l’autonomia. El realisme és, essencialment, un enteniment clar i sense sentimentalismes del poder i dels interessos propis i aliens. És en l’interès de l’independentisme que la població castellanoparlant adopti el català, que l’usi en el seu dia a dia i que el transmeti als seus fills. Perquè és realista, l’espai de la unilateralitat no s’intimida fàcilment amb les paraulotes i exabruptes de qui promou uns interessos contraris. Paola lo Cascio no s’exclama que la Constitució espanyola imposi el coneixement del castellà a tothom. No diu res, tampoc, que als immigrants se’ls exigeixi saber castellà per accedir a la ciutadania. Lo Cascio no parla dels catalanoparlants agredits perquè parlen català en comissaries, restaurants i hospitals. Ni dels nens a qui diuen «catalufos» a l’escola. Ni de l’avi amb Alzheimer que no entenia per què es trobava en un país que no era el seu. És visible a tothom qui ho vulgui veure que els interessos de Paola lo Cascio, que els interessos dels Comuns, no són els de l’independentisme.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Relacionats