Dimarts, 30 de novembre de 2021 - Edició 1223
La República

Holograma

L’1 d’octubre no va ser un 9 de novembre. No va ser un dia històric i prou, un abans i un després en la nostra Història. No va ser només […]

Xavier Martinez
Xavier Martinez 30/01/2019

L’1 d’octubre no va ser un 9 de novembre. No va ser un dia històric i prou, un abans i un després en la nostra Història. No va ser només el dia de la dignitat i el dia en què vam creure que podem ser lliures. Va ser un referèndum d’autodeterminació el resultat del qual s’havia d’executar sense dilacions ni excuses. I sí, ens vam creure que podíem ser lliures perquè vam confiar que el Govern portaria a terme el mandat. El sí va guanyar amb més del 90% dels vots. Aquesta és una realitat inqüestionable com ho és que el Govern d’aleshores va frenar la declaració d’independència al suspendre-la unilateralment.

Primer es va justificar la reculada per la por a la violència de l’Estat. Això sabem que no és cert perquè la policia espanyola va deixar d’actuar a mig matí del mateix dia 1 d’octubre i perquè, justament avui, Pedro Sanchez ha declarat que seria de tirans fer servir les bales com a resposta. En segon lloc, es justificava a l’espera d’una negociació amb l’Estat espanyol. Doncs ja veieu quina negociació va haver-hi: 155 i empresonaments. La resposta sembla absurd que sigui que no farem passes endavant sense negociació amb l’Estat.

D’altra banda, l’apel·lació constant a la confrontació amb el “règim del 78” és un error. Partint de la sobirania dels pobles no ens hem de posar en quin règim volen estar els espanyols. Esperar a que hi hagi un canvi en aquest règim és condicionar la nostra llibertat, els nostres drets, a la voluntat d’altri. Això voldria dir que estem renunciant a la nostra sobirania i a exercir lliurement els nostres drets. Dir que “portem molts anys de lluita i sempre ens hem sortit” és l’expressió més palmària del nostre fracàs. Si portem molts anys de lluita vol dir, justament, que no ens hem sortit mai. Cal deixar de lluitar per començar a guanyar. La lluita no és contra el “règim del 78” sinó contra nosaltres mateixos, el nostre immobilisme, la nostra manca de determinació. Potser és la síndrome d’Estocolm, la baixa autoestima, l’ocell que li obren la gàbia i no s’atreveix a sortir volant, lliure… no ho sé. Però el que tinc clar és que la llibertat depèn únicament i exclusiva de la nostra voluntat.

“Encara no som prou i hem de sumar un projecte de majories”. Aquest és el mantra que en forma de virus ens ha inoculat l’enemic per afeblir-nos. Vam guanyar un referèndum celebrat contra les porres de la repressió. Vam guanyar unes eleccions (el 21D) convocades per l’enemic sota la més brutal repressió política contra l’independentisme. Hi ha avui mateix majoria independentista al Parlament de Catalunya que podria aprovar, publicar i executar la Declaració d’Independència ja mateix. Com més ha avançat aquest país en suports a la República és quan s’han fet passes efectives per implementar-la. Recular en aquest camí amb l’excusa “d’eixamplar la base” només produeix l’efecte contrari a la desafecció per la manca de confiança.

La millor forma de “crear les condicions per a què l’Estat s’assegui a negociar” és declarar la independència i, aleshores sí, negociar d’igual a igual. Fer-ho abans seria sempre una relació de submissió, al ser ells Estat i nosaltres “Comunitat Autònoma de Règim Comú”. No m’agrada sentir el meu govern demanant “mobilitzacions” per poder assolir la independència ni molt menys apel·lar a la “desobediència civil”. La responsabilitat no es pot fer caure en la població. La responsabilitat de la independència és dels governants des de les institucions i fer-ho demanant sempre, sempre, obediència de la població a les institucions democràtiques. La República no és un holograma!

Holograma

Un dia després del dia de la loteria. Aquell dia en que tothom està pendent de les boles. El dia de les notícies amb gent brindant amb cava. L’omnipresent “Aquí […]

Avatar
indie blog 23/12/2010

Un dia després del dia de la loteria. Aquell dia en que tothom està pendent de les boles. El dia de les notícies amb gent brindant amb cava. L’omnipresent “Aquí està”, “aquí està!”. Gairebé sempre en castellà. Algú hauria d’haver anat al seu costat i amb l’encenador prendre foc als dos dècims premiats que mostrava aquell individu estrany. “Au, ja no està”. Jo no conec ningú que hagi estat afortunat aquest dia. Màxim: el retorn dels 20 euros. Diuen que la probabilitat que et toqui és menys alta que qualsevol altre loteria. 

M’imagino un escenari de teatre. O de titelles. Uns nens que son com hologrames, controlats per ordinador. Els números de les boles, triats a l’atzar, a l’atzar dels números que no toquen, els que ningú ha comprat. Actors que enregistren celebracions amb cava, per sortir als telenotícies nacionals. El que tapa forats, la que plora… la gent humil i treballadora de sempre. Mai més se sabrà res d’ells. Mai hauran existit. L’any següent tothom tornarà a comprar milions d’esperança, l’Estat espanyol es quedarà els diners, tornaran a contractar uns nous actors, programaran digitalment nous nens cridaners i taparem més forats. El circ tornarà a la ciutat. I el dia que em toqui, editaré aquest escrit.