Dimecres, 19 de Febrer de 2020 - Edició 573
La República

Fart de pessimistes

“Els diaris en van plens cada dia d’aquest pessimisme, afavorint així, en la pràctica, els interessos del PDeCat i d’Esquerra Republicana favorables a retornar a l’autonomisme”

Jordi Galves
Jordi Galves 26/01/2020
Carles Puigdemont durant la roda de premsa del 13 de gener del 2020 al Parlament Europeu

El pessimisme independentista és, en el fons, un estat mental confortable. És quan arribes, simultàniament, a la conclusió que, per una banda, no hi ha ningú més independentista que tu i que, per l’altra, la independència, per culpa d’aquests nostres compatriotes tan tebis, no s’aconseguirà mai. Certament els interessos inconfessables dels partits no conviden a l’optimisme, i l’estupidesa i la pretensió, buida, del fraternal federalisme espanyolista, tampoc no ajuda gaire a sortir de la resignació més obscura. De la paràlisi. La majoria dels catalans vol la independència però com que no ens deixen votar, en la pràctica, la voluntat democràtica de la secessió, és negligida, ignorada, marginada. La democràcia a Catalunya està, de fet, suspesa mentre no es pugui votar la independència, mentre la minoria continuï imposant-se a la majoria amb mètodes enganyosos, de politiqueig provincià, amb maniobres de distracció i de confusió.

És cert que la ignorància, l’estupidesa i la mala fe tenen un abusiu protagonisme en les nostres societats, que la crueltat i l’egoisme explica molts comportaments nocius dins de la família humana. Que l’actual fracàs de la política s’explica, en part, amb el vell lema de l’home, un llop per a l’home i certament l’estudi de la història i de la història recent no permet aixecar gaire la moral. Entre el fatalisme polític de Thomas Hobbes i el d’Arthur Schopenhauer en fem ben bé prou per considerar utòpica la causa dels catalans. Els diaris en van plens cada dia d’aquest pessimisme, afavorint així, en la pràctica, els interessos del PDeCat i d’Esquerra Republicana favorables a retornar a l’autonomisme. El pessimisme independentista afavoreix la política més provinciana, paradoxalment. Com si haguéssim oblidat allò que deia Montaigne i que repetia Josep Pla, que la veritable llibertat consisteix en dominar-se a un mateix. I que és més útil, més  eficaç en definitiva, exigir-te més a tu mateix que no pas als altres. És allò mateix que proclamava J.F. Kennedy quan deia que “no et preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta’t què pots fer tu pel teu país”, bastant similar en el fons a la sentència de Francesc Macià en el discurs de proclamació de la República catalana del 1931: “Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya”.

Molts antropòlegs i genetistes constaten, per un costat que, tot i que la rivalitat i l’odi expliquen molts dels principals drames i dolors de la humanitat, no és menys cert que la cooperació i la competitivitat sotmesa a unes regles socials compartides han estat el motor de la civilització i l’origen de tot el bo i millor del que la humanitat ha deixat al seu darrere, amb totes les seves limitacions i mancances. A més a més, els genetistes constaten que la diferència entre els humans i la resta de mamífers superiors, es troba, principalment, en la capacitat de planificar el futur, en el major desenvolupament de la comunicació verbal i en la capacitat de treballar cooperativament. Un país ja és això, una societat que també exerceix la solidaritat i que busca la millora col·lectiva. Cal que la nació construeixi un relat alternatiu al de l’autonomisme covard i oportunista, que disposi d’un imaginari potent i engrescador si vol aconseguir la plena sobirania. Per tot això crec que la figura de Carles Puigdemont és la més útil, ara com ara, per retornar a la idea de la independència com a fet inevitable, necessari i positiu. Té la suficient èpica, genera prou entusiasme col·lectiu i arriba a tots els segments de la nostra societat. Actua amb fets consumats i no només amb discursos. És reconegut internacionalment com a líder del nostre moviment independentista com mai ho havia estat un polític català i, mentre no tinguem una alternativa millor, continuarà arrossegant la majoria dels catalans, des de la Democràcia cristiana fins a la CUP. Perquè és el dipositari de la dignitat col·lectiva. La política és sobretot idealisme i dignitat. Com va dir el major Trapero, el poble va defensar les urnes el primer d’0ctubre com si li anés la vida. Perquè és clar que ens hi jugàvem la vida i l’autoestima. Perquè la llibertat és la gran dinàmica de la història. I no, no és possible ressuscitar Convergència, aquesta sí que és una fantasia completament fora de la realitat. Sense tenir un doble de Jordi Pujol que capitanegi una operació tan nostàlgica com aquesta són ganes de parlar per no callar.

Relacionats