Carabasses i al setembre! La República
Dimarts, 15 d'Octubre de 2019 - Edició 446
La República

Carabasses i al setembre!

Avui, tret d’algunes excepcions, ja no hi ha exàmens de recuperació de setembre en cap dels cicles educatius, però molts recordem aquells estudiants que suspenien el mes de juny i […]

Jordi Matas
Jordi Matas Dalmases 01/08/2019
Pablo Iglesias i Pedro Sánchez, en una imatge d'arxiu / PSOE

Avui, tret d’algunes excepcions, ja no hi ha exàmens de recuperació de setembre en cap dels cicles educatius, però molts recordem aquells estudiants que suspenien el mes de juny i que havien de tornar a examinar-se al setembre. I tampoc s’utilitza prou allò que abans en dèiem treure carabassa quan se suspenia una assignatura. Doncs bé, el PSOE i el candidat Pedro Sánchez han obtingut una carabassa en l’examen del procés d’investidura del Congrés dels Diputats i si volen aprovar aquest pas necessari per iniciar la legislatura, hauran de tornar-hi al setembre. Això sí, hauran d’estudiar molt més durant les vacances d’estiu i, després del que es va veure en el debat d’investidura, hauran d’aplicar-se especialment en l’ABC de la negociació de governs de coalició. Veiem aquest ABC:

A) Les regles del joc dels sistemes parlamentaris es basen en una relació de confiança entre l’executiu i el legislatiu expressada a través del suport d’una determinada majoria parlamentària a les iniciatives governamentals. Per tant, un dels propòsits d’aquells que volen formar govern és assolir d’entrada la majoria necessària per poder elegir un president del govern i, posteriorment, garantir el suport d’aquelles majories parlamentàries que et permeten governar (habitualment, la majoria simple -més vots a favor que en contra- i la majoria absoluta –tenir el suport de més de la meitat dels membres de ple dret de la cambra-). D’acord amb l’actual aritmètica del Congrés dels Diputats, i tenint en compte les intencions polítiques expressades pels diversos grups parlamentaris, el PSOE només pot aconseguir aquestes fites amb el suport de Unidas Podemos i, com és raonable i com passa a la majoria de democràcies parlamentàries de la Unió Europea, aquesta formació política exigeix la formació d’un govern de coalició.

Per tant, l’objectiu del grup parlamentari socialista i del seu candidat hauria de ser la formació d’un govern de coalició amb Unidas Podemos per tal de superar la votació d’investidura (en el cas que ens ocupa a través d’una majoria simple, tot sabent que ERC, PNB i Bildu no hi volen posar dificultats per facilitar-la i que, per tant, amb la suma de PSOE i Unidas Podemos -165 vots a favor- i l’abstenció d’ERC, PNB i Bildu -25 diputats- ja n’hi ha prou per aconseguir-la). I, com qualsevol govern de coalició, caldria assolir quatre objectius més: dos a curt termini (impulsar les polítiques governamentals i distribuir determinades parcel·les de poder), i dos a mig termini (aconseguir una acció de govern còmoda, activa i duradora, i l’acceptació social del govern i l’èxit electoral dels partits que en són membres).

B) Per formalitzar un govern de coalició i aconseguir els dos objectius a curt termini esmentats cal negociar un programa de govern i la distribució del poder entre els partits coalitzats. Pactar els principals eixos de l’acció de govern no vol dir simplement sumar els programes electorals dels partits que formaran el govern, sinó que implica transigència en els plantejaments polítics, deixar de banda els aspectes més conflictius que distancien els futurs socis de govern i evitar traslladar les lògiques tensions i contradiccions programàtiques als objectius de legislatura de la coalició de govern. El document final de l’acord de govern ha d’explicar les principals accions que es preveuen impulsar durant la legislatura, sense la necessitat de detallar-les per no encotillar-se davant d’una realitat política complexa i evolutiva.

La distribució del poder no s’ha d’interpretar com una activitat cobdiciosa o perversa, sinó com la conseqüència lògica de la formació d’un govern de coalició. La distribució de carteres ministerials és una de les formes més visibles de distribució del poder i en aquesta negociació hi ha dues discussions principals: quants ministeris i quins ministeris ha de dirigir cada partit membre de la coalició. El criteri de referència per a la distribució del nombre de ministeris és l’anomenada llei de Gamson. L’any 1961, William A. Gamson, sociòleg i professor de la Universitat de Boston, va assenyalar que la distribució de ministeris entre partits que han de formar part d’un govern de coalició s’ha de fer en base al percentatge d’escons (no de vots, que beneficiaria Unidas Podemos) que cadascun d’ells aporta al total de la coalició, i això és el que s’ha fet des de la II Guerra Mundial en tots els països europeus on hi proliferen els governs de coalició i des dels anys vuitanta en els governs de coalició de les comunitats autònomes. En la negociació de quins ministeris ha de dirigir cada partit, si bé les formacions polítiques més grans sempre són les primeres a triar, cal tenir en compte que les llistes de preferències de ministeris dels partits negociadors no solen coincidir i, per tant, cal harmonitzar aquestes preferències amb les prioritats del partit dominant.

Certament, la dificultat per redactar un programa de govern i per distribuir-se ministeris pot ser més gran si un dels dos partits té una experiència de govern recent (com és el cas del PSOE, que està governant). Això demana més flexibilitat i més generositat en la negociació per part del partit que té aquesta experiència.

C) Quan l’única alternativa per escollir president i governar passa per formar un govern de coalició, totes les accions postelectorals han d’anar en la direcció d’aquest objectiu. Menysprear els únics possibles aliats és una mala tàctica, vetar el líder del partit amb qui s’ha de pactar és d’un infantilisme polític alarmant, anar al debat d’investidura i no defensar la necessitat i la viabilitat d’arribar a un acord per formalitzar un govern de coalició (i sense parlar del principal problema que té l’estat espanyol) demostra una preocupant insensatesa política, filtrar els documents de negociació és de mala fe, i adoptar una actitud arrogant i prepotent, parapetar-se en l’estretor de mires, abusar de les línies vermelles i basar tota la negociació en la desconfiança política és d’una gran irresponsabilitat.

D’aquí al 23 de setembre s’han d’estudiar molt bé aquests principis bàsics de la negociació de governs de coalició. A 41 diputats de la majoria absoluta i sense tenir altres alternatives fermes per formar govern (sense descartar la temerària alternativa d’abocar-se a la incertesa de noves eleccions), proposar-se obviar o menystenir aquests principis és no voler entendre res i, com deia Popper, la veritable ignorància no és l’absència de coneixements, sinó el fet de negar-se a adquirir-los.

Jordi Matas Dalmases

Catedràtic de Ciència Política de la UB

Relacionats