“El món no ha après la lliçó”, constata Jacqueline Murekatete, supervivent del genocidi de Ruanda. Trenta anys després d’aquella massacre contra els tutsis, Murekatete lamenta que la comunitat internacional encara no sigui capaç d’impedir conflictes “basats en l’odi” i “l’extremisme” com els de Gaza, Sudan, Ucraïna, la República Democràtica del Congo o Myanmar. En una entrevista a l’ACN amb motiu de la commemoració del 30è aniversari del genocidi dels tutsis a Ruanda, Murekatete alerta sobre “els perills de l’odi i l’extremisme”: “Els genocidis no passen d’un dia per l’altra”. Ara convertida en activista pels drets humans, reclama “lideratges compromesos amb la coexistència pacífica”.
“Blancs, negres, jueus, musulmans o cristians. Tots els humans tenen el mateix dret a viure”, diu. Amb només nou anys Jacqueline Murekatete va perdre els seus pares, els seus sis germans i gran part de la seva família. Tots van ser assassinats en el genocidi dels tutsis a Ruanda del 1994. Ara en té 40 i recorda el caldo de cultiu d’aquella massacre.
La història de Jacqueline
Des de ben petita, la Jacqueline era conscient que vivia en un país on els tutsis eren considerats “ciutadans de segona classe”. “Els hutus, que governaven Ruanda en aquell moment, van crear un sistema de discriminació contra els tutsis a les escoles, als llocs de treball i al govern. El govern ens deia que érem invasors estrangers que haviem de ser destruïts”. Tot i aquest ambient que descriu com a “pregenocida”, la Jacqueline recorda que era una “infant feliç”: “Mai m’hauria imaginat res tan diabòlic i horrible com el que va passar”. Els seus veïns hutus els van començar a perseguir amb “matxets” dient-los que eren “paneroles” que “mereixien morir”. “Era el tipus de missatge que escoltaven cada dia a la ràdio”, assegura.
Va escapar primer amb la seva àvia i una cosina a una oficina estatal on pensaven que les protegirien, però on poc després van començar a rebre atacs: “Vaig veure molta gent assassinada al meu voltant. Cada dia em despertava i no sabia si sobreviuria”. Ho va aconseguir gràcies a l’ajuda de dos mossens italians que la van amagar, explica.
“Soc una de les poques vives de la meva família. Els meus veïns van matar els meus pares, els meus sis germans, els meus tiets, pràcticament tota la meva família, i els van llençar al riu”, relata. Un tiet que li quedava la va acollir als Estats Units, on ha pogut anar a l’escola, a la universitat i convertir-se en advocada. Però el trauma encara la persegueix i sent que té la responsabilitat d’educar els altres “sobre els perills de l’odi i l’extremisme” que causen els genocidis. Per això va fundar l’organització Genocide Survivors Foundation (GSF), dedicada a la prevenció del genocidi.
A part d’anar a escoles i instituts per explicar la seva història, la Jacqueline també treballa per aconseguir suport per als supervivents del genocidi de Ruanda: “Ja que la comunitat internacional ens va fallar, almenys hauríem de tenir suport per viure la resta de les nostres vides amb dignitat”.
30 anys del genocidi
El 7 d’abril es commemora el genocidi contra els tutsis. La nit del 6 d’abril del 1994 un avió que transportava el llavors president del país Juvenal Habyarimana i el president de Burundi Cyprien Ntaryamira va ser abatut sobre Kigali. L’assassinat dels dos dirigents hutus va desencadenar una matança massiva de Tutsis i d’opositors polítics hutus en una guerra civil marcada pel passat colonial i les lluites de poder dels grups ètnics del país.
Durant els 100 dies següents, entre 800.000 i 1.000.000 tutsis i hutus moderats van ser assassinats per hutus extremistes, segons recull la web de les Nacions Unides sobre el conflicte. Es calcula que entre 100.000 i 250.000 dones van ser violades durant els tres mesos del genocidi.
Nacions Unides i Bèlgica tenien forces a Ruanda, però no van intervenir per aturar el genocidi. El Consell de Seguretat de l’ONU va imposar un embargament d’armes al maig i al juliol França va intentar establir una “zona humanitària”, però el genocidi no es va aturar fins que les forces tutsis de Paul Kagame van prendre el control militar del país. “Una intervenció internacional ràpida i eficient podria haver aconseguit aturar el genocidi i prevenir alguns dels pitjors assassinats”, defensa Human Rights Watch, que recentment ha publicat una sèrie d’arxius sobre com es va planejar i perpetrar el genocidi.
Si bé gran part dels judicis s’han fet a Ruanda, el novembre del 1994 es va crear el Tribunal Penal Internacional per a Ruanda (ICTR, per les seves sigles en anglès) per al processament de persones responsables de genocidi i altres violacions greus del dret internacional humanitari comeses a Ruanda. Entre el 1995 i el 2012 l’ICTR va encausar 93 persones per genocidi, crims contra la humanitat i crims de guerra i en va acabar condemnant 65. Va ser la primera vegada que un tribunal internacional va emetre condemnes per genocidi.
Lliçons de Ruanda
“Encara ens queda molt camí a recórrer per tenir una comunitat internacional dedicada a lluitar contra l’extremisme i l’odi”, afirma Murekatete sobre la reacció del món al genocidi de Ruanda. Malgrat que per ella l’única manera d’evitar un genocidi és prevenir els discursos d’odi, opina que “no es pot excloure la intervenció militar quan és necessari”. “El Consell de Seguretat de les Nacions Unides es va negar a reconèixer el genocidi a Ruanda perquè llavors estaven obligats a intervenir. Quan ho van fer, va ser massa tard”, lamenta.
Preguntada per la situació a Gaza, Murekatete no fa servir el terme genocidi: “És una crisi complicada. Inclús és difícil parlar-ne pel nivell de polarització que hi al món al respecte”. De fet, veu “problemàtic” que s’utilitzi la paraula genocidi “com una arma política” i que se “n’abusi en alguns casos” sense tenir en compte que hi ha d’haver una “intenció de destruir” un grup particular.
De totes maneres, Murekatete no creu que un crim contra la humanitat o un crim de guerra s’hagi de considerar un genocidi per “merèixer la nostra atenció”. “La comunitat internacional hauria d’intervenir si hi ha civils que estan patint”, conclou.
