Què no enganyin els grans mitjans de comunicació
L’última novetat editorial de Gabriel Rufián, titulada Com guanyar els fatxes (Now Books), ha sortit a la llum pública no com l’esperat manifest de resistència progressista, sinó com un monument a la incoherència política. Escrit des d’una talaia metropolitana i venut com una «guia contra el feixisme», el text es despulla en realitat com un compendi de gesticulació buida. Un exercici on el portaveu d’ERC llança cortines de fum sobre el seu passat i dissenya, paradoxalment, un full de ruta perfecte per frenar les aspiracions sobiranistes. Un llibre escrit en castellà i promocionant en castellà amb traducció al català. El negoci el tindrà en les vendes en la llengua d’imposició.
A continuació, es giren els 10 punts clau del llibre en clau negativa i contradictòria, evidenciant com el seu relat es capgira contra si mateix:
- La mercantilització de la misèria (i la foscor dels inicis)
Rufián obre el llibre amb la proclama «vinc de la merda». Lluny de dignificar les classes populars, projecta una foscor tèrbola sobre els seus propis inicis, rebaixant el seu passat mitjançant confessions d’actes com el robatori de llaunes o de paper de vàter. Un intent de victimització que utilitza la precarietat com un mer producte de màrqueting electoral.
- La gran fal·làcia de «sometre» el PSOE
El llibre proclama explícitament: «Jo aspiro a someter al PSOE en un Gobierno del PSOE». La contradicció és sagnant: es presenta com el flagell dels socialistes mentre, a la pràctica, actua com el seu soci més fidel i l’oxigenador necessari de la governabilitat de l’Estat a Madrid.
- La supèrbia envers els propis mentors
En una confessió destructiva, reconeix que va ser un «cabró», un adjunt «nefast, egoista i superb» amb Joan Tardà. El personatge polític de Rufián queda retratat: una figura construïda a base de menysprear i canibalitzar aquells que li van obrir les portes de la política institucional.
- Un «comercial» que viu del conflicte
Admet obertament que «viu del conflicte en política» i es defineix com un «guerrer i comercial d’idees». Això despulla la seva acció parlamentària: no busca solucions reals per als ciutadans ni l’alliberament nacional; la ideologia és només una mercaderia per «vendre» i no avorrir l’audiència.
- El manual publicat des del fracàs absolut
El text, enviat a impremta per defensar un «front electoral unitari» de les esquerres, ha vist la llum just la mateixa setmana que el mateix Rufián ha hagut de demanar disculpes i admetre el seu «fracàs» en ser incapaç d’unificar Podem i el Front Ampli. Escriu sobre com guanyar batalles qui ni tan sols pot ordenar la seva pròpia rebotiga.
- L’estranya enyorança del Pujolisme
En un gir inexplicable per a un teòric líder de l’esquerra transformadora, Rufián demana que Junts abandoni les tesis independentistes actuals i «tingui un lideratge que torni a Jordi Pujol». Lloar el pujolisme com a model d’integració —malgrat el seu llegat de clientelisme i altres errors— demostra que l’autoproclamada «asfíxia fatxa» només s’aplica quan convé.
- Segrestar el sobiranisme en favor d’Espanya
L’autor fa una crida a les forces progressistes de Catalunya, el País Basc i Galícia per «involucrar-se en la governabilitat de l’Estat». L’objectiu real de l’independentisme es dilueix per complet: la prioritat ja no és trencar amb el règim del 78, sinó apuntalar la seva estabilitat des de dins.
- El misticisme de conveniència
En un paràgraf ple d’incoherència intel·lectual, afirma: «Yo no creo en Dios, pero hablo con Dios». Aquest buit discursiu i contradictori defineix la seva trajectòria: un relat líquid que canvia segons bufa el vent de les xarxes socials i els focus televisius.
- La fragmentació interna i la buidor del «vers lliure» metropolità
Mentre el llibre fa una crida a la unitat de l’esquerra per combatre la reacció conservadora, es converteix en un text profundament destructiu contra el seu propi entorn. Rufián hi aboca crítiques cap als seus propis companys del grup parlamentari i de l’executiva d’ERC, evidenciant una absoluta manca d’arguments polítics i una profunda buidor conceptual que redueix els debats ideològics a simples picabaralles de gelosia i quotes de pantalla.
La seva contradicció en aquest punt és total i es desvela en la seva gestió del dia a dia:
- El refugi dels focus madrilenys: Es descriu com un «vers lliure» que actua al marge de la disciplina i l’estratègia col·lectiva de la direcció, justificant les seves sortides de to com a gesticulacions necessàries per a la «guerra de mitjans».
- El menyspreu al territori: La seva distància amb les bases del partit queda retratada en el seu rebuig sistemàtic a trepitjar la Catalunya interior. Rufián passa de lamentar en el llibre que no té prou suport orgànic a afirmar obertament que a ell no li pertoca visitar les agrupacions locals ni recórrer el territori.
Aquesta pulsió elitista despulla el seu relat: el manual es desentén de les necessitats dels municipis i les seccions locals —l’autèntic motor de qualsevol projecte nacional— per atrincherar-se en la comoditat dels platós de televisió i els reservats de Madrid. Amb aquesta actitud, Rufián dinamita la cohesió interna de les sigles que representa i deixa orfe el sobiranisme territorial, confirmant que el seu full de ruta no s’alimenta de les bases, sinó exclusivament de la seva pròpia projecció personal.
- L’efecte bumerang: Alimentar el que dius combatre
A efectes pràctics, les tesis del llibre aconsegueixen exactament l’efecte contrari del que busquen. En dinamitar els ponts de la unitat catalana i subordinar l’esquerra als interessos de la Moncloa, el manual de Rufián deixa el carrer lliure per a la frustració social, alimentant indirectament el creixement de la mateixa extrema dreta que diu voler aturar.
MANUAL PRÀCTIC: Com no aturar l’extrema dreta però sí liquidar la independència
Si es llegeix entre línies, Com guanyar els fatxes funciona com un perfecte decàleg invertit. Les receptes polítiques de Rufián es poden sintetitzar en una guia d’instruccions per desmantellar el procés d’emancipació nacional mentre es manté intacte el statu quo:
- Pas 1: Espanyolaritzar l’eix del debat. S’ha de canviar la confrontació «Catalunya vs. Estat Espanyol» per l’eix «Esquerra vs. Dreta» estatal. D’aquesta manera, es manté l’electorat entretingut en una guerra de trinxeres cultural a Madrid mentre es dilueix la pulsió nacional a Catalunya.
- Pas 2: Atomitzar i desmoralitzar el bloc independentista. Cal assenyalar contínuament els antics companys de viatge com a «repartidors de carnets de puresa». Amb la desunió cronificada, l’horitzó d’una Catalunya independent esdevé una utopia inviable.
Pas 3: Convertir la submissió en virtut. S’ha de convèncer les bases que la millor manera de fer política és viure de la gestió de les molles
