Dijous, 22 d'abril de 2021 - Edició 1001
La República

Sitges cerca la identitat amb ‘Fuga’ i ‘Nancy’

Aquest dimarts, el Festival de Sitges ha projectat dos pel·lícules que mostren els llaços entre ficció i realitat. Fuga, de Agnieszka Smoczynska i Nancy de Christina Choe, són dos pel·lícules […]

Joan Vila i Boix
Joan Vila i Boix 09/10/2018
Fotograma de Nancy

Aquest dimarts, el Festival de Sitges ha projectat dos pel·lícules que mostren els llaços entre ficció i realitat. Fuga, de Agnieszka Smoczynska i Nancy de Christina Choe, són dos pel·lícules que expliquen una sola història. La pèrdua d’identitat per un passat traumàtic, just el dia que el Parlament ha tingut una sessió conflictiva. I com en històries excel·lents són l’una la cara i l’altre la creu.

Agnieszka Smoczynska, ja havia guanyat un galardó a Sundance amb The Lure, i havia generat moltes expectatives, però avui s’han desinflat. Fuga és una història d’amor oblidada. Una dona apareix al metro de Varsòvia. No recorda qui és fins que surt en un programa de televisió on la reconeixen. Descobreix així la seva antiga vida, però ha canviat tan que ni el seu marit ni ella saben qui són. La fotografia del film és excel·lent, descobrim una Polònia post comunista que podria ser qualsevol ciutat. La directora usa les nocions bàsiques de Freud, per tal d’il·lustrar la història. No envà la protagonista apareix al metro (la càrrega sexual d’un túnel amb un tren és evident) per retrobar-se amb ella mateixa en una platja (un territori que no és ni d’ell ni del seu marit). O com en passejar per les cases que visita desenvolupa diferents accions segons si està a la planta baixa, al primer pis o al segon (id ego i superego).

Només s’ha de lamentar de la pel·lícula el seu ritme soporífer, trencat per escenes surrealistes. Un ritme que si bé tampoc és inquietant fa que l’espectador cansat tingui ganes de badallar.

Christina Choe desenvolupa una història que no hauria d’haver passat. Nancy és una noia que fingeix identitats per Internet, només per consolar als altres. Morta la mare de la protagonista, la filla veu per televisió el dol d’una parella a la que van segrestar la seva descendència. Nancy no troba la seva partida de naixement. Veu que es similar a la foto. En posar-se amb en contacte amb els no-pares, la seva ment entra en conflicte, ja que les seves mentides podrien sortir a la llum. Els sentiments freudians surten a la palestra per l’evidencia de la situació. Morta la seva mare, amb qui té una relació malaltissa. Troba com ser filla d’uns altres pares. Els nous pares són allò que ella sempre ha volgut, i no ha tingut: professors universitaris, savis i generosos.

Tot i l’evidència del desenllaç, el film aconsegueix mantenir la tensió, i juga al joc de la mentida. Fent servir les tècniques més elementals del concepte de la tercera idea (inventat per Einsenstein), s’aconsegueix explicar una història d’una manera molt satisfactòria. Un dels puntals de l’obra és Steve Buscemi, que fa de pare orfe de filla. La seva actuació és sincera i dóna sentit a tota la pel·lícula.

Com dèiem els dos films són la cara i creu d’un mateix tema la identitat. Si en el primer cas la protagonista fuig de la seva família i la perd. En el segon la protagonista vol guanyar-la anat a cercar la seva família. Al film de Smoczynska la protagonista ve d’una bona família i en fugir perd la seva condició privilegiada. Per Choe és al revés, sorgint d’una condició baixa, la protagonista intenta progressar en l’escala social amb la nova família. Per últim, a Fuga la protagonista és obligada a tenir un psicòleg. A Nancy, la protagonista va a veure voluntàriament el psicòleg.

Tot això s’ha projectat el dia que el Parlament de Catalunya votava diferents resolucions d’un marcat toc bizantí, en un moment on a l’aire floten els rumors d’una nova gran estratègia que pugui fer progressar l’adveniment de la República. Esperem doncs, que la recepta freudiana que hem ofert no sigui una metàfora del dia d’avui, sinó que sigui més procliu a traçar un remei.