En Francesc Cabana en la Catalunya despullada em va dóna la idea del títol.
Catalunya, ciutadans, associacions i, partits polítics.
Sembla que per alguns, això de Catalunya només sigui una regió, una altra comunitat, que no hi hagi cap diferència amb Espanya. Però què és Espanya? Castellà!
El nacionalisme castellà que s’ha fet hegemònic sobre altres identitats nacionals ibèriques i que s’ha apropiat del nom geogràfic d’Espanya (Hispania).
Però deixant aquesta realitat del temps de Maria Castanya. Per certa gent, Catalunya no és diferent. Si té una llengua, aquesta és regional o folklòrica i residual amb la qual no es pot anar a cap banda. Per a ells, Catalunya no té història pròpia, ni té llengua pròpia si no és el castellà.
El cert, és que Catalunya, el català i, el catalanisme com a concepte polític de defensa i creació de la nació catalana i del seu dret a l’existència i a construir una nació estat. Fa perilla l’hegemonia i certa subsistència econòmica de la nació castellana dita espanyola i del seu nacionalisme.
Deixant l’anterior i, parlant d’actualitat política i econòmica de Catalunya. Sembla que els partits polítics i associacions partidaris de la independència de Catalunya, hagin oblidat la història de Catalunya, del catalanisme i les probables ensenyances de tot plegat.
La memòria actual i històric ha de servir pel present i pel futur. Però aquests partits i associacions continuen parlant de diàleg, referèndum i amnistia. Quan des de el govern d’Espanya i del nacionalisme castellà o espanyol, diuen un i altre vegada que res de referèndum. Però tampoc hi ha cap interès pel diàleg o cap moviment per aquest o per l’amnistia dels presos polítics i exiliats –De fet no es reconeix que hi hagi, diuen que són polítics presos o fugats!?-. Així mateix, continua una manteniment de la repressió judicial contra el catalanisme independentista.
L’estratègia dels partits i associacions que diuen ser partidàries de la independència de Catalunya d’haver oblidat els anys recents passats i, fins i tot de menysprear el referèndum del Primer d’Octubre de 2017 amb la corresponen repressió violenta de la policia espanyola o, de la banalització d’aquest referèndum perquè no es va saber convèncer els partidaris del No –quan tampoc es va fer un treball polític contra l’abstenció dels partits contra l’autodeterminació, ni un combat ideològic per desemmascarar el seu nacionalisme espanyol-. Tindrà com a conseqüència la marginació de tot el que representa Catalunya.
Els partits catalans independentistes no poden creure ni fer creure que en dos anys pot haver possibilitats de diàleg, ni de res. Perquè sembla que obliden i vulguin que oblidem que va haver un intent de concert econòmic, perquè el problema no és on invertir o com invertir els diners, si no amb quins recursos es pot fer. I amb quins recursos econòmics compta Catalunya? Perquè resulta que no hi ha dèficit fiscal?
ERC, JuntsxCat i les CUP i, tots els petits partits extraparlamentaris, que estan per l’autodeterminació de Catalunya, tenen l’oportunitat d’anar a unes noves eleccions amb una unió o candidatura conjunta per la República Catalana i, així, aconseguir una victòria parlamentària conjunta que a ulls d’Espanya, d’Europa i el món, tindria legitimitat per fer qualsevol cosa. Però si el govern d’Espanya i el nacionalisme espanyol o castellà, continua amb la seva política del poc respecta cap a la democràcia de la nostra voluntat política d’emancipació nacional i, utilitza la violència, serà el seu problema i tindrem de ser conscients d’aquesta possibilitat.
