Divendres, 6 d'agost de 2021 - Edició 1107
La República

Puigdemont fa miques el discurs de Tardà de “senyors i masovers” recordant com feia tortells el Diumenge de Rams

Relata que “no sé si és una història de senyors i de masovers. És una història normal d’un país de gent treballadora, a voltes sacrificada, acostumada a superar dificultats sense plànyer-se’n més del compte”

Redacció
Redacció 28/03/2021
Carles Puigdemont, saluda al seu pare durant la visita que va fer a Amer el novembre del 2016. Avui evoca com l'ajudava a preparar tortells el Diumenge de Rams.

El president, Carles Puigdemont, ha publicat un emotiu fil a Twitter coincidint amb Diumenge de Rams recordant el ritme frenètic de treball fent tortells a la pastisseria familiar d’Amer i en què demostra el seu origen humil després quer ahir Joan Tardà utilitzés la desencertada comparació entre senyors i masovers refereint-se a Junts i ERC. Val la pena llegir el fil íntegrament.

“En la nostra adolescència hi ajudàvem tots; a mi em tocava muntar la nata. Tot el dia muntant nata per omplir tortells (corones). Des de la matinada fins a quarts de tres de la tarda. No sé quants litres n’acabàvem fent servir. Aleshores teníem una antiga batedora elèctrica, dura i robusta, crec que construïda a Sabadell o a Terrassa. Funcionava molt bé. El problema és que precisament cada diumenge de rams coincidien dues coses que ens perjudicaven greument: La primera, que a causa del canvi horari descansàvem menys. La segona era pitjor: era el dia que la hidroelèctrica escollia per fer manteniment, i deixava sense llum de força tota la nostra zona. Quan apareixia l’anunci a la premsa, uns dies abans, jo ja sabia el que m’esperava. No sé si heu muntat mai nata a mà. Parlo de desenes i desenes de litres al cap de la jornada. Em convertia en una batedora humana, i muntava nata sense parar per tal que el meu pare i el meu germà gran no aturessin tampoc el ritme de farciment de tortells. Amb un perol i un gran batedor de varetes, començava a muntar nata quan encara era fosc. El ritme a l’obrador era com el d’una òpera. Llarg, coral, intens, amb moments de dramatisme (“ens quedarem sense nata!”) i sempre amb un gran final. Exhaustos però satisfets. Érem gent normal i treballadora servint gent normal i treballadora en una festa que vèiem, amb els nostres ulls de nens o adolescents, com un primer esclat d’alegria després de la foscor hivernal. El fet que mudar-se ja fos una cosa extraordinària ja ho diu tot. No sé si és una història de senyors i de masovers. És una història normal d’un país de gent treballadora, a voltes sacrificada, acostumada a superar dificultats sense plànyer-se’n més del compte. Tant se val de quin racó parlem, si de ciutat o de muntanya. A tot arreu és igual. Les dificultats avui són molt serioses. La crisi derivada del covid amenaça negocis, empreses i per tant llocs de treball. Menys recaptació, menys recursos per a les polítiques socials, i alhora més necessitats. No és un simple tall de llum. I per això ens n’hem de sortir tots”.