Dilluns, 10 d'agost de 2020 - Edició 746
La República

L’Estat Major

  En algun moment de la recta final cap a l’1 d’octubre es va observar que les estructures poc elàstiques dels partits polítics resultaven molt ineficients, quan no contraproduents. A […]

DFerrerC
David Ferrer 14/05/2020
(c) Foto: David Ferrer

© foto: David Ferrer

 

En algun moment de la recta final cap a l’1 d’octubre es va observar que les estructures poc elàstiques dels partits polítics resultaven molt ineficients, quan no contraproduents. A més, la discreció imprescindible per a un tema tan delicat sovint quedava perforada amb filtracions, malentesos i interessos d’uns i d’altres. Afortunadament, es va entendre que la realitat de l’independentisme transcendia amb escreix l’àmbit estricte dels dos grups parlamentaris existents —Junts pel sí i la CUP—. Per tant, calia trobar una fórmula que fos, alhora, discreta, representativa i eficaç per a dur a terme l’empresa del referèndum d’independència, tal com l’havíem somiada col·lectivament.

Aquesta fórmula —i remeto al gran llibre Tota la veritat (Ara Llibres, 2019) a qui en vulgui conèixer més detalls— fou el que s’anomenà aleshores l’Estat Major. Aquest estat major aglutinava totes les forces parlamentàries favorables a la independència, així com representants de les entitats de la societat civil, membres de la mesa del Parlament, o tota personalitat rellevant capaç d’ajudar decisivament en la programació de l’esdeveniment. La seva existència invisible va propiciar que les reunions fossin àgils, profitoses, i que les seves resolucions s’apliquessin, fins al punt que la convocatòria de l’1 d’octubre fou tot un èxit, malgrat la forta repressió policial, i una veritable comunió entre polítics i ciutadania: Catalunya fou finalment posada al mapa de l’esfera mundial.

Malauradament, des del novembre del 2017 —en què, com sabeu, part del Govern es va exiliar i l’altra part es va presentar davant les autoritats espanyoles, per acabar en una temporada a la presó inesperadament llarga — l’Estat Major ha deixat de funcionar com a tal. D’aleshores ençà, tan sols hi ha hagut algunes excepcions, la més sonada de les quals fou, potser, la cimera a Ginebra del juliol del 2019 per abordar la resposta a la sentència, que va desembocar en el Tsunami Democràtic. En aquesta línia, també cal evocar la constitució de l’Assemblea de Càrrecs Electes, que es va trobar en sessió fundacional al Palau de Congressos de Barcelona el 30 d’octubre d’aquell mateix any. A part d’això que hem esmentat, ni rastre de l’Estat Major i, en canvi, tenim que al timó de l’independentisme s’hi han situat, en règim de monopoli, els partits polítics que, per definició, són moguts per la lògica electoralista i el càlcul a curt termini, regit per la desconfiança al company de viatge.

Hi manca, doncs, algun organisme que pugui donar continuïtat a l’Estat Major, i contribueixi a reprendre allò que havi quedat fatalment estroncat el novembre de 2017. Una estructura extraparlamentària, però alhora representativa i participativa, que vagi prenent, aplicant i revisant totes les decisions estratègiques per assolir l’estat de Catalunya. A més, amb l’experiència que hem acumulat a cops —mai més ben dit—, cal que aquest nou estat major estigui ubicat fora de la geografia espanyola, a fi d’evitar ingerències o, pitjor encara, la repressió —o la por a la repressió, que ve a ser el mateix—. L’espai ha de ser, doncs, el màxim de transversal, amb la idea que aglutini les diferents tendències de l’independentisme.

Bona notícia, doncs: estem d’enhorabona. Perquè la solució, aquella estructura institucional transversal i a l’exterior, ja la tenim. En efecte, m’estic referint al Consell per la República. El Consell és una institució creada, precisament, quan es va veure que l’Estat espanyol evitava per la força, i contra el seu prestigi mateix, que es pogués dur a terme el mandat democràtic que emanava de les eleccions del 21 de desembre del 2017. Així, a l’interior es mantindrien les institucions autonòmiques, tot i que vigilades per Espanya mentre que, a l’exili, el Consell construiria allò que no era permès ni de parlar-ne a casa nostra. El Consell comprèn forces polítiques com ara Junts per Catalunya —i les seves derivades, com ara la Crida—, Esquerra Republicana, Demòcrates, Poble Lliure —recordem, part important de la CUP— o Som Alternativa —la força d’Albano Dante Fachín—, però també entitats civils com Assemblea o Súmate, més enllà de personalitats independents rellevants.

A més d’erigir-se el Consell per la República com a Govern a l’exili, i gaudir d’una estructura institucional —el fet que estigui censada com una entitat belga tan sols és una conjuntura legal, que la blinda i ens permet de tenir-la fora de l’abast de l’acció coercitiva de l’Estat espanyol— que serà validada pel seu cens, gaudeix de lideratges necessaris en uns temps en què se’ls troba a faltar. Així, encapçalat per Carles Puigdemont, també hi trobem membres del govern a l’exili com els consellers Ponsatí, Comín o Puig, representants de la societat civil com Elisenda Paluzié, o independents com Lluís Llach que, al seu torn, també genera un vincle directe amb el Debat Constituent. El potencial hi és, de manera sobrada.

Per tant, crec necessari i imperatiu que el president Puigdemont convoqui trobades del Consell per la República en què es prenguin decisions per avançar en la República —ara més necessària que mai— i que es facin efectives al territori en el moment en què aquest nou Estat Major consideri necessari i oportú. A més —i això és una millora respecte de l’Estat Major del 2017—, el Consell té una massa social de més 88 mil inscrits —convé, per cert, que encara en siguin molts més— per reforçar les decisions més importants, així com una xarxa de més de 130 Consells Locals a l’interior de Catalunya per contribuir a implementar-les, lluny de la servitud i l’obediència que professen els partits polítics.

Ens hi posem?

 

David Ferrer (@DFerrerC)

Relacionats