Diumenge, 9 d'agost de 2020 - Edició 745
La República

Jordi Vilches “el meu accent gironí és la meva gran marca d’identitat”

“Sempre m’he sentit un anarquista, un esperit lliure en aquest sentit.” Jordi Vilches ( Actor ) Va debutar al cinema amb la pel.lícula Kràmpack, recentment l’hem pogut veure a la […]

Mireia Guilera
Mireia Guilera 18/05/2020

"Sempre m’he sentit un anarquista, un esperit lliure en aquest sentit."

Jordi Vilches ( Actor ) 
Va debutar al cinema amb la pel.lícula Kràmpack, recentment l'hem pogut veure a la sèrie de Telecinco " El Pueblo " 
Moltes vegades nomes pels personatges no es pot arribar a conèixer a l’actor però.
En aquesta entrevista en Jordi parla clar i no te pels a la llengua alhora de expressar la seva opinió

-En quin moment vas saber que volies ser actor ?
A l’escola sempre m’oferia per fer petites representacions, també als
escoltes, però no va ser fins que feia BUP que teníem una assignatura
optativa i jo vaig triar teatre. La professora, que es deia Carme Fornells, un
dia en una reunió amb els meus pares recordo que va dir… -A la universitat
jo no li veig però fent teatre es podria guanyar la vida i aquell va ser el
moment que vaig decidir ser actor. Jo tindria uns 15 o 16 anys. No sé si ella
deu saber que tinc aquella frase gravada al cervell. JIJIJJIJ

-Què va  significar per a tu la pel·lícula Kràmpack ? quins records en tens ?
 Per mi Krámpack , l’experiència sencera de la pel·lícula, va ser la manera
D’entrar al món del cinema per la porta gran. I la confirmació de que jo servia
per aquesta feina. Tots els records que en tinc són bons. El que més recordo
és que vaig aprendre com es feia una peli i que vaig cobrar el meu primer
milió (de pessetes).

-Ets tímid ?
Sóc tímid a l’hora d’expressar els meus sentiments, la gent de Girona ja
som una mica així… Quan estic en un grup de persones gran o on no conec
gairebé a ningú, els primers dies m’agrada passar una mica desapercebut.
Després ja agafo confiança i ja no hi ha qui em faci callar.

-Si poguessis, a quina època de la història recent t’hauria agradat néixer ? i
per què ?
  M’hagués agradat molt viure els últims anys de la dècada dels 60 als EUA.
Trobo que va ser una època de molts canvis, llibertat, lluites socials i
polítiques que han marcat la societat en la que vivim ara. A més a més,
musicalment també va ser una molt bona època. Si pogués fer un viatge en
el temps, ara mateix m’agradaria estar arribant a Woodstock amb el chevrolet
dels pares d’un amic ben brut de fang.

-De quina pel·lícula t’hauria agradat ser el protagonista ?
M’hagués agradat protagonitzar apocalypse Now. Tant temps rodant a la
selva, tot el mite del rodatge infinit i caòtic d’aquesta pel·lícula, sempre m’;ha
atret. També m’hagués agradat ser Chaplin alguna vegada.

– Jo et recordo especialment a la pel·lícula de Chus Gutiérrez “El Calentito“
què vas aprendre ?
El que vaig aprendre és una cosa que ja sabía i és que no sóc gaire bo
cantant.

 -Fa poc t’hem pogut veure a la sèrie de Telecinco “ El Pueblo“, en què us
assembleu tu i el teu personatge ?
Ens assemblem en el fet que a mi també m’agrada molt la música i en que
el personatge és un mànager una mica desastre a l’hora d’organitzar coses.
Jo sóc una mica desastre a l’hora d’organitzar-me també.

 – Al teu instagram he vist que t’agrada la musica, ets Dj o t ‘agradaria ? 
No em considero DJ. sóc més un col·leccionista de vinils al que li agrada
fer els seus pinitos com a DJ. Sí que m’agradaria ser un bon DJ, m’encanta
la música electrònica i la música en general, però la mare natura no em va
donar aquest do.

-Buscant informació per a l’entrevista he llegit que deies que t’agradaria  fer
una pel·lícula porno. Per què ?
Això devia ser una broma que li deuria respondre a algun periodista pesat
 No m’interessa fer porno fora de casa.

– Has tingut problemes a Madrid pel fet del teu accent català, o al contrari ?
Tot el contrari, el meu accent gironí és la meva gran marca d’identitat i
només m’ha donat alegries. No el canviaré mai si no m’ho demanen i/o em
paguen prou.

– Com veus el conflicte Catalunya –Espanya ?
Ho veig tot molt encallat. La veritat que no hi ha cap polític ni partit que
em representi i m’avorreixen tots moltíssim. A vegades m’emprenyen i tot.
Sempre m’he sentit un anarquista, un esperit lliure en aquest sentit.

– El teu segon cognom és Puigdemont que et pregunta la gent?
Sobretot em pregunten si som família. Depenent del dia i de la situació
responc que SI o que NO.

Fotografia cedida : Per Jordi Vilches

Relacionats