Dilluns, 6 de desembre de 2021 - Edició 1229
La República

Contes d’en Jan Bosch 271 El deu a l’esquena 5

El deu a l’esquena 5 (experiment de realisme màgic)   Cinquena part Com que els defenses contraris anaven de bòlit, segur que haurien demanat la intercessió del secretari general de […]

Joan Guerola
Joan Guerola 17/10/2021

El deu a l’esquena 5

(experiment de realisme màgic)

 

Cinquena part

Com que els defenses contraris anaven de bòlit, segur que haurien demanat la intercessió del secretari general de l’ONU, però, atès que la resposta hauria tardat, ho rebutjaren. Bufa, tampoc se’ls acostava un guepard ni cap serp verinosa, més aviat un ratolí que s’agotnava darrere d’una pilota gairebé tan gran com ell; per tant, ni tan sols els calia convertir-se en gats per atrapar-lo. El detindrien amb unes trepitjades fora de l’àrea, es farien els desentesos davant de l’àrbitre. No se’ls acudia res millor a fer. De debò.

Ell, esdevingut ratolí, no sabia pas com travessar tot el boscatge que formaven les cames contràries que a ell li semblaven columnes d’un temple grec. Tot i això, trobà forats mínims, així que ell i la pilota es colaren zigzaguejant per entremig dels matolls. Un cop es plantà davant del porter, que sortia com un boig fent carasses i mastegant el neguit, es veia venir que deixar-lo passar es pagava car. La hi tiraria pel mig si el porter obria massa les cames; per contra, si no les obria, no cobria prou porteria. El deu, sense parar de córrer ni rumiar-hi gaire, la picà i l’acaronà aixecant-la pels aires amb tal màgia que feu una paràbola davant l’embadaliment i ‘l’Oh, oh, oh!’ del públic. Perdé força mentre queia com l’arna o com una cosa buida fins a assentar-se sobre la gespa, sense bellugar-se, com endormiscada, dins les xarxes de la porteria. Fou un gol dels de la seva marca, per enquadrar-lo.

Els espectadors aplaudien bocabadats. Impossible calcular la bellesa del gol i impossible saber la fondària de la cridadissa que li corejava el nom. Feien un ressò ‘i més, i més, i més gols’, que de bon segur vagava un temps fins que arribava al mar i, havent pentinat els serrells d’escuma de les onades, desapareixia i moria.

Ell entrà a la porteria, buscà el trosset de formatge que hi havia amagat en un racó, amb la mà l’arreplegà i se’l menjà tot just en els moments que el felicitaven els companys. En acabat, també consolà al malaguanyat porter, pobre tio, que es devia haver sentit tan abandonat com en un castell buit un fantasma vergonyós. Tot li havia anat tan de pressa que no s’ho creia i cercava l’esperit del gol que vagarejava per dins de la porteria.

Continuarà

 

© del conte: Joan Guerola, 2021

Joan Guerola

https://joanguerola.com