De quatre a deu 5
(experiment per practicar el recurs del nus temàtic)
Homenatge als alumnes que els costa els estudis
Cinquena part
Una altra noia se t’acosta i et diu que deixis de banda als malparits que se’n riuen. Tu calles i et mossegues la llengua. També diu que ella, mentre feia secundària, va tenir problemes de son a causa d’unes medicines, però que ara ja no en pren. Et deixa els seus apunts. Abans de tornar a casa, li dónes el teu número de mòbil. La noia el rep amb un somriure que t’encoratja, per bé que en el fons tot plegat pot ser pura compassió. Et recrimines per pensar-ho. L’endemà els hi tornes.
Aviat tens una visita al metge especialista.
— Així que estudies. Com et van els estudis?
— Molt malament. Estic repetint curs.
— No cal fer-ho si no estàs llest per fer-ho i fer-te mal d’aquesta manera. Tampoc és menester patir ansietat més del que cal— el tio se’t feia el desentès i com si la teva pregunta no anés amb ell. I et deixa parat alhora que t’enrabia —. Això és cosa teva si vols insistir. Ja veus els resultats. Per què mires a terra?
— Perquè desanima no rebre un cop de mà d’enlloc. Vull que m’aconsellin com superar la son i estar més despert.
—Siguis realista. No estem obligats a fer coses que no podem. El primer de tot és tractar la malaltia.
— Prou que ho sé que ni de bon tros estic al cent per cent, i tot plegat. Qui sap si amb paciència…
— Prova. Bé, doncs que tinguis sort.
Tu no insisteixes perquè el metge no vol o no sap donar una resposta a les teves demandes. Ara bé, per tu és imperdonable i creus que no n’hi ha prou amb una actitud d’escoltar i, com si no anés amb ell, callar i deixar passar l’estona. Ignorar l’altre és una manera de parlar. Per això, un cop et dóna el full amb el tractament a seguir, ajups el cap i te la pires. Ni de broma, penses fer-li cas. Tot i que ínfima, et redueix la dosi. Ara ja hi ets pel tros, i no fas un pas enrere. Analitzes quines són les causes que et van penalitzar en els exàmens. Creus que, igual que vas fer durant l’estiu passat en el qual dormies tot el que volies i en acabat rendies, has de tenir regularitat i major durada de la son. Si una nit no ho compleixes, no cal assistir a classe. Llavors, amb el descans augmentat i la mínima baixada de medicació, et trobes una miqueta més despert. Tan sols en fas la meitat d’assignatures. Concentrat fins on pots, pares esment el que diu el professor. Si et ve un son, surts de l’aula i dorms al vestíbul de la facultat. En els següents exàmens, encara et costa un colló concentrar-te i és que saps de sobra que per exemple has d’escriure 14,15, i tu no ho contestes això, sinó que contestes 14,45; per què? Quelcom superior et desvia, què i per què sabent-ho, contestes malament?
En una situació semblant, saps que has d’escriure ‘veïna’. Doncs no, tu dubtes i a les darreries acabes escrivint ‘vehina’. Qui et va parir, que errades, Déu meu! Hom pot ser més o menys llest, però quina putada fallades involuntàries. Segons dius, ningú no es pot imaginar la ràbia que fa.
Un altre front difícil és la memòria que et traeix quan has de contestar una pregunta que saps bé, i que en aquells instants se t’esborra de sobte, queda com un soroll blanc pur i un shhh constant i sintonitzes una freqüència buida, sense emissió: només blanc i negre, i soroll: Déu n’hi do quina mala pota. Malgrat que ho tens a la punta de la llengua no et vol sortir perquè sembla que s’hagi esborrat i la memòria, és l’hòstia, t’engega a can Pistraus. No hi ha dret, tens raó. De debò que no. Les teves neurones tornen a emetre senyals de seguida o tarden, depèn. Mentrestant, quin patiment. No saps com evitar-ho i t’hi has de conformar. La constància i la relaxació que aconsegueixes amb una respiració controlada t’ajuda a reblar la dificultat i que torni la freqüència més aviat. I sempre plegues el darrer a cada examen i amb preguntes en blanc, ja que no tens temps. I quedes el ruc de la feina.
Continuarà
Joan Guerola
