Diumenge, 23 de Febrer de 2020 - Edició 577
La República

Contes d’en Jan Bosch 251 Qui paga? 3

Qui paga? 3 (experiment per practicar el recurs de l’enumeració) Tercera part   ―Pretens que aparqui el cotxe al carrer? Guaita, tenim el mínim per menjar. No dono per més. Potser […]

Joan Guerola
Joan Guerola 05/01/2020

Qui paga? 3

(experiment per practicar el recurs de l’enumeració)

Tercera part  

―Pretens que aparqui el cotxe al carrer? Guaita, tenim el mínim per menjar. No dono per més. Potser el millor sigui que canviïs de marit encara que et caldrà un que guanyi força, però molt, eh. Potser tampoc et pugui satisfer ―li dic mentre vaig muntant els aparells comprats.

Tot plegat desanima, ja que alguna cosa em diu que no hi ha solució ni veig futur. N’estic tip d’agafar emprenyades de manera especial en nadal i rebaixes, quan ella embogeix de debò.

Sembla que a la Rosa no li fa res si és cert el que la gent diu que és una gastadora, que es xucla el meu salari en quatre dies, ja que a vegades al dia deu del mes ja li queden pocs euros.

―Per què em fas això? ―li pregunto mentre fem una cervesa.

―Això que?

―Deixar-me quasi sense euros. I si us plau, ja n’hi ha prou de revisar els calaixos, entesos?

―D’on t’has tret eixa bola?

―Sí, i tots els armaris per si hi ha alguns diners. No en trobaràs. No tinc res de res.

―Mentider. Penso comprar alguna coseta i ho puc quedar a deure.

Ella m’ho nega tot i que n’estic acostumat. Hauré de consultar amb un metge. Algun dia el pis rebentarà, però a ella tant se li’n dóna. Fins i tot el balcó està ple:

Una altra bicicleta plegable que està en vertical enganxada a uns ganxos a la paret.

Més revistes de cor.

Molts testos, diferents entre ells.

Dues cadires de càmping plegables de color ataronjat.

Tanmateix, aguantava, el qual posava en evidència que la necessitava. Ella i jo sempre ens vam avenir molt. Aviat fou el meu amor i creia que la coneixia bé però la inclinació compulsiva a gastar no feia més que posar en evidència que en realitat això no era veritat. Quan, tot i que no cal dedicar-hi temps, parlo amb ella sobre el tema, algun cop, encara que estrany, m’escolta.

―Doncs sí, tens raó. No hauria de comprar perquè no tenim diners, però saps que, el vestit que vaig veure, penso comprar-me’l i estrenar-lo a la primavera ―diu i demostra que ella va tot dret a la seva―. Mira, t’he comprat uns calçotets. Si tens roba és perquè t’ho compro jo.

―Sí, sovint m’has comprat peces que no em cal. Deu ni do, la de camises i pantalons que ja no em van bé i sense haver-los usat més que un cop o dos.

Continuarà

 

Joan Guerola

Relacionats