ACN Barcelona – Un estudi mostra com l’entorn urbà condiciona l’activitat física de les persones amb malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC). En concret, la densitat de població, la longitud dels carrers de vianants, el pendent i l’exposició al diòxid de nitrogen (NO2) del lloc en què viuen, segons el treball liderat per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal). Les conclusions mostren que una major densitat de població s’associa amb menys passes donades pels pacients, més temps de sedentarisme i pitjor capacitat d’exercici. Aquesta associació va ser més forta encara en les persones amb símptomes de depressió. En canvi, la major longitud dels carrers de vianants es va relacionar amb més passes i menys temps de sedentarisme.
Els resultats mostren també que un pendent més pronunciat s’associa amb una major capacitat d’exercici. I els nivells més alts d’NO2 es van relacionar a més llarg termini amb més temps de de sedentarisme i més dificultat per a l’activitat física.
Davant d’aquests resultats, l’equip investigador conclou que aquests factors ambiental del veïnat s’haurien de tenir en compte en els contactes clínics amb pacients i a l’hora de desenvolupar polítiques de planificació urbana i de transport destinades a promoure l’activitat física en persones amb malalties cròniques. Aquest col·lectiu al voltant del 35% de la població urbana a Europa.
L’MPOC es caracteritza per una limitació progressiva del flux d’aire que provoca dificultat de respirar i que sol limitar la capacitat de realitzar activitats quotidianes. Els pacients solen ser menys actius des de les primeres fases de la malaltia i aquesta inactivitat afecta negativament el pronòstic de l’MPOC. Per això se’ls recomana l’activitat física i resulta fonamental conèixer i comprendre quins factors aliens a la malaltia poden influir en els seus hàbits d’activitat física.<br />
<strong>Estudi en 404 pacients </strong>
L’estudi es va proposar estimar, en pacients amb MPOC de lleu a molt greu, l’associació entre l’entorn urbà i tres paràmetres: l’activitat física objectiva (recompte de passos diaris i temps de sedentarisme), l’experiència d’activitat física (dificultat percebuda durant l’activitat) i la capacitat d’exercici funcional (distància recorreguda durant sis minuts de marxa).<br />
El treball es va basar en les dades de 404 pacients amb MPOC d’un estudi multicèntric dut a terme en cinc municipis costaners catalans (Badalona, Barcelona, Mataró, Viladecans i Gavà). El 85% dels pacients eren homes, tenien una edat mitjana de 69 anys i caminaven 7.524 passes al dia.<br />
Per estimar els factors ambientals urbans als quals estaven exposats, es va usar la seva adreça residencial geocodificada. Es va obtenir així la densitat de població de l’àrea censada, la longitud dels carrers de vianants al voltant de la residència, el pendent del terreny i l’exposició anual al soroll del trànsit rodat, al diòxid de nitrogen (NO2) i a les partícules (PM2,5).<br />
Un primer resultat és que una major densitat de població s’associa amb pitjors resultats d’activitat física i capacitat en pacients amb MPOC, segons destaca la primera autora de l’estudi i investigadora postdoctoral, Maria Koreny. Afegeix que es pensava que la densitat podia tenir un efecte estimulant però quan és molt alta, com en el cas de Barcelona, podia tenir efectes negatius perquè augmenten els perills del trànsit, el fum i el soroll. El 46% dels pacients reclutats eren de Barcelona.
Quant a la longitud dels carrers de vianants, relacionada en l’estudi amb més passes donades i menys temps de sedentarisme, existeix un debat sobre si fomenta directament el fet de caminar més o si aquesta associació podria explicar-se pel fet que es redueix la contaminació atmosfèrica, encara que això últim no va ser recolzat per les nostres anàlisis, explica Koreny.<br />
Una tercera associació de l’estudi relaciona un pendent més pronunciat amb una major capacitat d’exercici.<br />
<br />
En quart lloc, els resultats de l’estudi van mostrar majors nivells de NO2 associats a un major temps de sedentarisme i a l’experiència d’una major dificultat amb l’activitat física. Es creu que els nivells més alts de contaminació atmosfèrica podrien augmentar la dificultat de respirar d’aquests pacients, que per evitar la sensació de falta d’aire reduirien l’esforç. Això conduiria a un desacondicionament muscular i cardiorespiratori.<br />
Les PM2,5 i l’exposició al soroll no es van associar amb l’activitat física ni amb la capacitat d’exercici.
La última autora de l’estudi i cap del programa de Malalties No Transmissibles i Medi Ambient d’ISGlobal, Judith Garcia-Aymerich, ha explicat que les conclusions aconseguides tenen implicacions per a la recerca, la gestió clínica i la política sanitària urbana. Per exemple, poden permetre desenvolupar estratègies per promoure eficaçment l’activitat física en els pacients amb MPOC aconsellant caminar als barris amb turons i en zones o hores menys contaminades, entre d’altres.
També ha apuntat que serà interessant continuar explorant el paper “utilitari” dels carrers de vianants, així com les característiques de l’entorn a microescala i com poden integrar-se en les intervencions per promoure l’activitat física.
L’equip investigador assenyala, d’altra banda, la importància d’abordar els sentiments de vulnerabilitat dels pacients que pateixen una malaltia crònica, com la falta d’aire o la vergonya de veure’s amb mobilitat limitada en l’MPOC; ja que poden contrarestar els efectes positius dels factors ambientals observats en la població general. “Cal abordar aquests possibles obstacles a l’activitat física, especialment en aquells pacients amb problemes de salut mental”, explica Garcia-Aymerich.
