ACN Brussel·les / Barcelona – El socialista català Josep Borrell posa fi aquesta setmana a cinc anys de mandat com a alt representant de la Unió Europea per als Afers Estrangers i la Política de Seguretat. Responsable de la diplomàcia del bloc europeu, Borrell, de 77 anys, ha hagut d’afrontar un període convuls i conflictiu marcat per la guerra a Ucraïna, i a Gaza i el Líban. Borrell ha volgut parlar “el llenguatge del poder”, però les divisions internes no sempre li han permès. Analistes europeus consultats per l’ACN destaquen el seu “pragmatisme” i impuls a la defensa conjunta davant Rússia, però també que hagi estat una la veu crítica i “dissonant” amb Israel. Un “estil propi”, a vegades “menys diplomàtic” que els seus predecessors.
“Sense Borrell pot ser que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, estigui més còmode. Per començar la nova acció exterior posarà més èmfasi en Rússia i no en Israel”, anticipa l’investigador del CIDOB Pol Bargués. Ara bé, tant Bargués com la directora d’Afers Globals i Unió Europea del ‘think tank’ European Policy Center, Almut Möller, recalquen que l’àmplia experiència del català ha estat “essencial” per afrontar una etapa complicada per l’augment de conflictes de gran abast en l’escena internacional, especialment la invasió russa d’Ucraïna.
<strong>Un socialista català pilotant la diplomàcia de la UE</strong>
En el pacte per repartir els alts carrers de la UE la darrera legislatura, el president espanyol, Pedro Sánchez, va col·locar el socialista català Josep Borrell al capdavant de la diplomàcia europea. El llavors ministre d’Exteriors deixaria el govern espanyol poc després de la condemna als líders independentistes. En un moment d’alta tensió pel ‘procés’, Borrell tornava a Brussel·les, on ja havia presidit el Parlament Europeu (2004 i el 2007).
L’alt representant de la UE és un càrrec relativament recent. No és fins al 2009 que adquireix competències significatives: dirigir el Servei d’Acció Exterior de la UE, presidir les reunions del Consell d’Afers Exteriors de la UE (on seuen els ministres d’exteriors dels 27) i coordinar l’acció exterior de la Comissió Europea. Per tant, és una figura política amb tres barrets que ha de fer molts equilibris com a cap de la diplomàcia, intermediari dels estats membre i vicepresident de la CE.
Bargués destaca la “gran experiència i mà dreta” de Borrell per tractar amb els ministres dels 27 estats amb prioritats “molt diferents” en política exterior. “És una persona que no li agraden les grans ideologies, és bastant pragmàtic i vol solucionar problemes. Això és una virtut”, subratlla l’expert del CIDOB.
Per exemple, recorda que a nivell intern va desenvolupar la “brúixola estratègica” com un pas per coordinar les preferències estratègiques dels 27 en política exterior. Una assignatura pendent de la UE, ja que exteriors és un dels pocs àmbits polítics que encara requereix la unanimitat de tots els membres per actuar conjuntament.
En línies similars s’expressa Möller, que posa en valor l’ampli “bagatge polític” del català. Abans de ser el cap de la diplomàcia europea, Borrell va ser president de la Comissió Mixta entre el Congrés i el Senat per a la Unió Europea, president del Parlament Europeu, eurodiputat a l’Eurocambra i ministre espanyol d’Exteriors, Unió Europea i Cooperació.
“Borrell és algú que coneixia el sistema i l’ambient de treball a la Unió Europea, i això és essencial”, subratlla Möller sobre aquesta qualitat, que s’ha mostrat especialment útil en uns temps que qualifica de “convulsos” i en què les discussions entre els 27 han estat molt variades.
<strong>Borrell i el llenguatge del poder</strong>
Després d’un mandat burocràtic de Catherine Ashton (2009-2014), que va assentar les bases del nou Servei d’Acció Exterior de la UE, la italiana Federica Mogherini (2014-2019) va intentar dotar la figura de l’alt representant d’una pàtina diplomàtica, viatjant per tot el món, buscant “oportunitats” en l’arena internacional i contribuint a tancar pactes com l’acord nuclear amb l’Iran. Segons Bargués, Mogherini va buscar “el diàleg, l’entesa, intentar establir ponts”, com el que es va construir entre Teheran i Washington.
“Borrell i Von der Leyen, la Comissió de la geopolítica, no han vist així. Veien que el món anava cap a una altra direcció”, diu. Després de tres anys amb Trump a la Casa Blanca, els dirigents europeus ensumaven que la realpolitik havia tornat per quedar-se.
Borrell va assumir el càrrec defensant que Europa havia “d’aprendre a parlar el llenguatge del poder”. Una nova retòrica alineada amb la Comissió “geopolítica” que preparava Von der Leyen per al seu primer mandat. “És una idea molt clàssica de poder dur, on s’apel·la a una possible confrontació”, diu Bargués, que afegeix: “Els esdeveniments posteriors li han donat la raó”.
A diferència de Mogherini, però, Möller opina que el socialista ha sigut capaç de fer valdre el seu propi estil, si bé a vegades ha estat menys diplomàtic que el de les seves antecessores. La seva posició més contundent i les seves sortides controlades, però fora del guió habitual –especialment sobre la situació a l’Orient Mitjà- li han atorgat certa fama a Brussel·les.
“A vegades ha decidit parlar per compte propi, ja sigui a través de publicacions, diaris o el seu blog, i això l’ha fet diferent”, assenyala l’acadèmica del ‘think tank’ EPC, Almut Möller. En aquest sentit, l’experta considera que aquesta actitud “no ha sigut necessàriament dolenta”, ja que creu que ha aconseguit fer la política exterior “més propera a la població de la Unió” i, al mateix temps, ha posat de manifest que els temes que tractava Borrell “realment li importaven”.
<strong>Menys diplomàcia, més defensa</strong>
El 2020 arriba la pandèmia i s’intensifica la confrontació entre la Xina i els Estats Units. La democràcia estatunidenca s’apropa al precipici amb l’assalt al Capitoli del 6 de gener del 2021. Rússia envaeix Ucraïna a principis del 2022.
“El món es crispa i el sistema multilateral es veu afeblit”, constata Bargués.
Tot plegat porta la UE a buscar una integració militar més gran que reforci la seva seguretat davant l’amenaça que suposa el règim de Vladímir Putin. “Borrell ha sigut capaç de posar a l’agenda la unió en defensa”, apunta l’investigador del CIDOB. Durant el seu mandat s’ha creat el Fons Europeu per la Pau, dotat amb fins a 17.000 milions d’euros (2021-2027) i que ha servit sobretot per donar suport militar a Ucraïna amb 11.100 milions d’euros. També s’ha promogut la compra conjunta d’armament i equips de defensa.
Borrell va intentar dialogar amb Rússia abans que esclatés la guerra a Ucraïna amb <a href=”https://www.acn.cat/new/dfa0955c-174a-4055-9a38-2a520bd53990/texts”>un polèmic viatge a Moscou</a>. Va ser molt criticat per certs sectors que sostenen que no es pot parlar amb Putin. “Jo li valoro, però, que interès dialogar amb Rússia per evitar una escalada (…)”, diu Bargués.
Un cop l’exèrcit rus ataca Ucraïna a gran escala, el català opta per una posició crítica i contundent amb Rússia. Segons Möller, el socialista va saber entendre “de forma molt àgil i des d’un punt de vista estratègic” que el país era “una amenaça”.”La seva resposta va ser crucial; si la Unió no hagués mantingut la seva unitat, hauria sigut un desastre”, afegeix. “El seu rol va ser molt important”, insisteix.
Amb tot, Bargués lamenta que la UE hagi “perdut la singularitat” com a actor internacional que aspira a “unes relacions internacionals més alternatives buscant pactes impossibles”.
<strong>Sortides de to</strong>
En els seus inicis com a alt representant a Brussel·les, Borrell comet diverses relliscades amb declaracions polèmiques sobre els independentistes catalans, que fins i tot generen incomoditat en algunes capitals.
“A Bèlgica, les autoritats de Flandes encara no han fet cas d’una ordre europea contra una coneguda etarra a la qual es reclama per delictes de sang i que continua estant tranquil·lament a Bèlgica perquè no han cregut oportú que sigui jutjada a Espanya. Si això passa fa anys, no ens ha d’estranyar que passin altres coses”,<a href=”https://www.acn.cat/new/f02b47fd-5e95-41db-98d4-92963668ad76/texts”> va dir Borrell preguntat per una decisió judicial de Bèlgica</a> sobre el cas d’extradició de l’expresident Carles Puigdemont.
Al cap d’uns mesos va aparcant el seu vessant polític espanyol, tot i que de tant en tant se li escapa algun comentari polèmic. Com per exemple, quan va dir que <a href=”https://www.acn.cat/new/023bd4f7-ee0d-4c0c-8dfb-523373efd991/texts “>Europa és un “jardí” que s’ha de protegir d’una “jungla” a l’exterior.</a> “És una metàfora molt desafortunada que reforça la idea que la UE és civilitzada i la resta del món no ho és. És un moment baix per Borrell”, admet Bargués.
“(Els EUA) van fer la independència pràcticament sense tenir història (…). L’únic que havien fet era matar a quatre indis”, va ser un altre dels seus comentaris més criticats.
<strong>Guerra l’Orient Pròxim</strong>
Borrell ha estat la veu propalestina a Brussel·les i ha fet de contrapès a Von der Leyen, que ha mostrat en diverses ocasions el seu suport al primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, ara perseguit pel Tribunal Penal Internacional per crims de guerra i crims contra la humanitat a Gaza.
Bargués veu com a “èxit personal” de Borrell haver estat una veu “dissonant” a Brussel·les. “Ha sigut molt valent, perquè la UE ha deixat de banda el conflicte entre Israel i Palestina i no ha criticat amb prou duresa els excessos d’Israel”, remarca Bargués.
Encara que hagi destinat grans esforços a denunciar l’actitud del govern israelià, Möller creu que Borrell posa fi al seu mandat amb una espina clavada. “Ha quedat clar que li importava malgrat les dificultats d’assolir una posició unànime entre els estats membres”, indica l’analista de l’EPC. Per aquesta acadèmica, l’alt representant “probablement hauria desitjat tenir un impacte més gran en el front humanitari”.
Bona prova d’això és el fet que durant el seu últim Consell d’Afers Exteriors intentés que els ministres dels 27 arribessin a <a href=”https://www.acn.cat/new/65a83cf2-4573-405b-b7a9-2ecce609c834/texts”>un acord per suspendre el diàleg polític amb Israel</a>, recollint el guant de la petició espanyola i irlandesa perquè es revisés l’Acord d’Associació entre la Unió Europea i l’estat hebreu arran de les violacions del dret internacional a Gaza. Com era d’esperar, la proposta no va aconseguir tirar endavant per la negativa de països com Alemanya, Hongria o els Països Baixos.
<strong>Nova etapa sense Borrell</strong>
En l’últim Consell d’Afers Exteriors de la UE, Borrell va constatar que, després de cinc anys, Rússia, el Pròxim Orient i els Estats Units continuen monopolitzant l’agenda internacional a Brussel·les. “Hem d’estar més units si volem parlar la llengua del poder”, va dir. Borrell marxa receptant “realisme” a la seva successora i a les capitals europees, les que, al cap i a la fi, decideixen la política exterior de la UE.
La nova alta representant de la UE, l’estoniana Kaja Kallas, ja va deixar entreveure durant l’examen del Parlament Europeu que Ucraïna serà la seva gran prioritat, adoptant una posició menys contundent en altres aspectes com la situació a l’Orient Pròxim o les relacions amb l’Amèrica Llatina. “Sense Borrell pot ser que Von der Leyen estigui més còmode”, opina Bargués.
L’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca, prevista per al mes de gener, també marcarà enormement la política exterior de la Unió, amb el risc que acabi deixant altres qüestions en un segon pla. En relació amb aquest aspecte, Möller indica que un cap de la diplomàcia europea “no pot ignorar què passa en altres parts del món”.
“Kallas no només haurà de demostrar que són temes que li importen, sinó que també ha de ser capaç de prendre les regnes dins la Comissió per garantir que s’hi destinen esforços”, subratlla. Si bé Möller és conscient que aquesta serà una tasca “difícil”, deixa clar que el nivell d’ambició ha de ser “alt” perquè qualsevol reacció en el taulell geopolític “és vital” i té repercussions per a la ciutadania europea.
