ACN Barcelona.-El 26 de març de 1942, a Poprad (Txecoslovàquia), 999 dones jueves van pujar -enganyades pel seu govern- a un tren que les conduiria directament al camp d’extermini d’Auschwitz. Era el primer transport oficial de jueus als camps nazis. La majoria d’elles van morir allà i, de les poques supervivents que en van tornar, una vuitantena encara viuen avui, calcula l’escriptora i documentalista nord-americana Heather Dune Macadam. Dune ja va escriure el 1995 la història de dues germanes supervivents a ‘La promesa de Rena’, a partir del testimoni de Rena Kornreich. 25 anys després, amplia la seva investigació sobre aquella generació desgraciada de noies eslovaques a ‘999. Les primeres dones d’Auschwitz’, que publica en català Comanegra.
No és inusual, ho hem vist recentment a Síria amb les kurdes. Les dones joves són els primers objectius en una guerra, no només a l’Holocaust”, constata Heather Dune Macadam quan se li pregunta perquè els nazis van posar la mira en les dones jueves d’arreu d’Europa. “Hauríem de reflexionar sobre això, com a espècie que es considera millor que els animals, perquè penso que aquest comportament és pitjor que l’animal”, etziba. Com sigui, la història en femení de l’extermini nazi ha estat menys observada. Com la història del primer comboi oficial de jueus als camps nazis, íntegrament format per dones jueves, en un tren provinent de l’antiga Txecoslovàquia. Era el març de 1942 quan el govern aliat de l’Alemanya nazi va emetre l’ordre que les dones jueves solteres d’entre setze i trenta-sis anys es presentessin per fer feina voluntària a l’estranger i amb data de retorn. Prop d’un miler de noies hi van acudir. Però el seu tren les va dur directes a les portes d’Auschwitz, d’on la majoria ja no tornaria mai. Dune Macadam va documentar aquest episodi de l’Holocaust a ‘La promesa de Rena’, fa ja vint-i-cinc anys, a través de la peripècia de dues supervivents d’aquell grup, les germanes Rena i Danka Kornreich, dues adolescents que van viure per explicar més de tres anys de l’infern d’Auschwitz. Per escriure’l, la periodista va viatjar al camp d’extermini polonès l’any 1995 per celebrar el 50è aniversari de l’alliberament al costat de Rena, i lògicament s’hi va involucrar “emocionalment”. A més, des d’aleshores, familiars d’altres supervivents l’han anat contactant per explicar-li la seva història. Però l’escriptora ha hagut d’esperar un quart de segle per “tenir ganes de tornar-hi”, explica a l’ACN, i de fet confessa que va reprendre la seva investigació sobre aquell grup de dones desgraciades no sense “resistències” interiors. El seu propòsit inicial va ser rodar un documental amb altres testimonis de supervivents (Rena va morir l’any 2006) i familiars de supervivents. Però quan va aconseguir contactar amb Edith Grossmann, supervivent que als 92 havia de participar en el 75è aniversari de la sortida d’aquell “primer tren”, “va saber” que també en faria un llibre. “Escriure sobre Auschwitz no és fàcil. No és la mena de projecte que ningú s’agafa a la lleugera, però, amb l’Edith al costat, em moria de ganes d’intentar-ho”, escriu al llibre. Amb aquest segon i més ambiciós projecte, Macadam s’ha sentit novament “honorada” de poder ser la veu “d’aquestes dones, la seva defensora i cronista”. El resultat d’aquesta segona immersió és ‘999. Les primeres dones d’Auschwitz’ (Comanegra), publicat als Estats Units aquest gener i que ara s’edita en fins a 12 idiomes arreu del món, també en català, amb traducció de Jordi Cussó. Pel que fa al documental, està en fase de postproducció, tot i que l’autora acaba de contactar amb dues supervivents més que vol incloure a la cinta, una a Austràlia i l’altra a Nova York, comenta amb emoció. Un deure, no, “un honor” Entrevistada per l’ACN l’autora puntualitza que no és el sentiment de “deure” el que l’ha empès a fer-ho. “Això sonaria com una càrrega; ha estat més aviat un honor”, afirma. “L’Edith em va dir l’altre dia que sentia com que la seva missió a la vida s’havia acomplert, perquè el llibre s’havia publicat. Jo no sé he fet ja la meva ‘missió’, crec que tinc més per fer, però estic segura que explicar la història d’aquestes noies haurà estat una immensa part del meu viatge com a ésser humà”. Reflexionant sobre els aspectes humans d’aquest capítol negre de la Història, Macadam considera més forta la “resiliència inexplicable” de les supervivents que la maldat del projecte nazi. La fortalesa física, la resistència mental, la sort… No hi ha un patró que identifiqui les supervivents, apunta l’autora, sinó una combinació de tots ells i també una gran aleatorietat. Això explica, entre altres factors, el sentiment de culpa de moltes d’elles envers les que no ho van aconseguir. D’altra banda, la solidaritat va ser molt present als camps. “Ningú sobrevivia a Auschwitz sense ajuda”, constata l’escriptora. És en aquest sentit que Macadam sosté que l’Holocaust “és l’exemple del pitjor del que pot ser l’ésser humà, però també del millor”. Com explica la mateixa autora, el seu llibre té “moltes narratives”, i si ve el cos principal prové de les seves entrevistes amb testimonis, supervivents i familiars, també inclou memòries i literatura sobre l’Holocaust, documents històrics. Fins i tot s’ha permès una llicència dramàtica per recrear situacions i diàlegs, un recurs que dona vivesa i –paradoxalment- veracitat a un relat difícil de creure per devastador.
