L’acte institucional de commemoració de la Diada de Sant Boi de Llobregat ha esdevingut una operació de desmemòria i blanqueig polític. Malgrat les proclames sobre la «fragilitat democràtica» llançades pel president de la Generalitat, Salvador Illa, i les crides a la «unitat» de l’advocat Miquel Roca, la celebració ha destacat per una absència clamorosa: la censura implícita del discurs de Jordi Carbonell, qui en nom de l’Assemblea de Catalunya va pronunciar la frase més transcendent d’aquella fita històrica: «Que la prudència no ens faci traïdors».
Amb una presentació a càrrec d’Àngels Barceló —marcada pel rebuig explícit a les tesis sobiranistes— i davant la complaença i el cofoisme dels representants dels partits independentistes actuals, excepte la CUP, l’esdeveniment s’ha construït a mida de l’actual marc autonòmic, buidant de contingut rupturista l’esperit de 1976.
El contrast de Miquel Roca: Del carrer al despatx de Madrid
L’elecció de Miquel Roca com a gran orador de la jornada per corroborar el relat oficial posa de manifest les contradiccions de l’acte. Si bé Roca ha afirmat que «la lluita per preservar la llibertat no acaba mai», la seva pròpia trajectòria política posterior a Madrid —com a pare de la Constitució de 1978 i artífex de l’anomenada «política del peix al cove»— desmunta l’èpica del seu discurs.
Mentre Carbonell advertia precisament contra la renúncia i el pactisme claudicant, el deure polític de Roca durant la Transició va fixar els límits de l’autogovern català dins del marc estatal, allunyant-se de la ruptura democràtica que exigia el clam popular de Sant Boi.
El discurs silenciat: El clam rupturista de Jordi Carbonell
L’oblit d’aquest acte institucional és, en realitat, la por a un missatge que encara avui resulta incòmode pel poder. En aquella històrica Diada de 1976, Jordi Carbonell no va pronunciar un discurs de complaença, sinó una crida exigent a la fermesa i a la ruptura total amb el franquisme:
- Reivindicació de l’Assemblea de Catalunya: Carbonell va parlar com a veu del gran front unitari de l’antifranquisme, recordant que el poble català feia anys que lluitava clandestinament pels seus drets.
- Exigència de ruptura, no de reforma: Va rebutjar qualsevol continuisme del règim dictatorial, reclamant l’aplicació immediata dels punts clau de l’Assemblea: llibertat política, amnistia total per als presos polítics i el restabliment de l’Estatut d’Autonomia de 1932 com a pas cap a l’autodeterminació.
- Advertència contra el pactisme: El seu parlament va culminar amb la cèlebre i profètica advertència de que la pressió per claudicar o per acceptar una transició a mitges —disfressada de «moderació» o «realisme»— no rebaixés les aspiracions nacionals i socials de Catalunya. Una advertència resumida en el crit que l’acte de Salvador Illa ha volgut enterrar: «Que la prudència no ens faci traïdors».
Miquel Roca: El triomf de la «prudència» que Carbonell temia
La paradoxa d’erigir Miquel Roca en la reserva moral d’aquell esperit de 1976 rau en el fet que la seva biografia política és, precisament, la materialització de tot allò que Jordi Carbonell intentava prevenir. El discurs de Carbonell no era una reflexió teòrica abstracta; era una advertència contra el perill real i imminent de desmobilitzar el carrer a canvi de cadires i renúncies. Els fets posteriors van acabar donant la raó a l’oblidat líder de l’Assemblea de Catalunya:
- La traïció als despatxos de Madrid: Poc després d’aquella massiva exhibició de força popular, Roca va traslladar el tauler de joc de les places a la rebotiga del Congrés dels Diputats. Com a membre de la ponència constitucional, va acceptar la redacció de l’Article 2 de la Constitució de 1978, blindant la «indissoluble unitat de la nació espanyola» i sotmetent qualsevol aspiració nacional catalana al dret de veto estatal.
- L’estratègia del peix al cove: La trajectòria de Roca a Madrid va inaugurar el model de la transacció perpètua, bescanviant quotes de gestió autonòmica per estabilitat dinàstica a l’Estat. Aquella llibertat rupturista que es demanava a Sant Boi es va tancar sota clau a canvi d’una dependència política crònica.
- Un llegat corporatiu en lloc de popular: En comptes de mantenir-se fidel a la frase de «Catalunya serà del poble o no serà», la transformació de l’antic orador en un dels puntals de l’establishment econòmic i jurídic espanyol reflecteix fins a quin punt l’elit catalana va triar el camí dels despatxos.
La claudicació per omissió del front sobiranista
El tancament d’aquest cercle de desmemòria institucional no hauria estat possible sense el silenci còmplice dels representants dels partits independentistes actuals. Asseguts a les butaques de l’acte oficialista, líders que teòricament s’autoanomenen hereus de la ruptura de 1976 van rebre amb total passivitat el discurs centralista del nou executiu de Salvador Illa i les lliçons de moderació de Miquel Roca. En lloc de plantar cara a l’exclusió deliberada de Jordi Carbonell i de la mateixa Assemblea de Catalunya, el sobiranisme institucional va optar per una integració còmoda i acrítica en el nou oasi autonòmic. Junts i ERC han participat plenament del cofoisme de l’acte.
Aquesta actitud cofoista demostra com les actuals direccions polítiques, desgastades i desorientades, han acabat acotant el cap davant el relat del PSC, relegant el crit històric que exigia la llibertat plena del país a un simple decorat nostàlgic d’un passat que ja no s’atreveixen a defensar. La CUP no ha participat d’aquest acte.
