Un cop més l’enquesta destrossa Junts, però la realitat sempre acaba amb molts millors resultats
Hi ha demoscòpies que es llegeixen amb una til·la a la mà i d’altres que directament necessiten un desfibril·lador. L’últim lliurament de la cuina de La Vanguardia pertany a la segona categoria. La fotografia que projecta el sondeig no és una simple sacsejada; és un terratrèmol de vuit graus a l’escala de Richter que deixa la centralitat política catalana completament enrunada. L’establishment ja no sap cap a on mirar per frenar un monstre que ells mateixos han alimentat a base de silencies, cordons sanitaris de fum i una clamorosa falta de respostes.
Anem a pams, que el panorama és per sucar-hi pa. El titular de fons és un xoc de trens inèdit: un empat tècnic a la part alta entre el PSC i Aliança Catalana (AC). Sí, ho han llegit bé. Sílvia Orriols està en disposició d’emular la gesta d’Inés Arrimadas el 2017: guanyar les eleccions des d’un extrem del tauler, capitalitzant el vot del cabreig, el desencís i la por. I atenció a la dada de la mateixa enquesta que hauria de fer caure la cara de vergonya a més d’un analista de saló: la gran majoria d’aquells que confessen que votaran AC no la consideren d’extrema dreta. El carrer va per una banda i els despatxos de la Diagonal van per una altra de ben diferent. El batec social ha canviat i la recepta de titllar-ho tot de «feixisme» ja no compra vots; els desgasta.
Mentre AC amenaça de quedar-se el tron, a la trinxera de l’independentisme institucional la tònica és el canibalisme clàssic. Junts per Catalunya rep una patacada monumental i es veu superada no només per una Esquerra Republicana que treu el cap de sota l’aigua, sinó també per Vox. En els darrers anys les enquestes penalitzen sempre a Junts i els resultats sempre acaben beneficiant a Junts, encara recordem el desastre que va augurar el CEO i que la realitat va ridiculitzar el propi director del centre d’opinió depenent de la Generalitat.
I si parlem de personatges, la comèdia de l’absurd arriba al seu zenit amb Gabriel Rufián. L’enquesta el corona com el líder pitjor valorat del panorama polític català, però—i aquí ve el gir de guió digne de Berlanga—els votants del PSC el prefereixen a ell abans que al seu propi primer secretari, Salvador Illa. Els equilibris de la cuina socialista comencen a fer olor de cremat quan el teu propi electorat se sent més seduït pel portaveu de Madrid que per l’inquilí del Palau de la Generalitat.
Tot i aquest caos de sigles i punyalades traïrenques, les matemàtiques tornen a ser tossudes. L’enquesta garanteix una majoria independentista claríssima, contundent, incontestable a l’hemicicle. El sobiranisme té la clau i el pany, però té un problema crònic: la incapacitat endèmica de tancar la porta.
Amb aquests números a la mà, els escenaris de governabilitat són directament de ciència-ficció. Només dues opcions serien matemàticament viables. La primera, un «tripartit d’ordre» d’aquells que fan salivar la patronal: PSC, Junts i ERC. Una aliança d’interessos creuats que s’esfondraria abans de la foto de família. La segona, un bloc netament independentista format per AC, ERC i Junts, una equació absolutament impossible de lligar a hores d’ara per la via del veto creuat.
La conclusió és tan diàfana com tràgica. Estem condemnats a un bloqueig institucional que abocarà el país a noves eleccions. Una altra vegada les urnes buides de sentit per culpa d’uns partits independentistes que tenen la majoria social a tocar dels dits i prefereixen utilitzar-la per llançar-se els plats pel cap en lloc de construir país. Mentrestant, a Ripoll, algú somriu veient com el sistema es col·lapsa solet.
Caldrà anar a unes noves eleccions per tal que Junts i ERC d’una vegada pactin alguna cosa en positiu per recuperar la iniciativa i avançar cap a la independència.
