Pels catalans, Espanya fa trampes obligant els esportistes catalans a jugar amb ella
El carrer ja ha dictat sentència abans del xiulet inicial. La premsa argentina ho té clar, segons el diari “La Nación”: Barcelona s’ha convertit en el principal feu de l’afició albiceleste a Europa, i no només pels 120.000 argentins que viuen a Catalunya. El fenomen social que omple de blanc-i-celest la capital catalana s’explica per una barreja explosiva de nostàlgia futbolística i consciència política. La voluntat d’aconseguir la independència i el record viu de l’idil·li de Leo Messi amb el Barça han creat una aliança indestructible que desplaça el suport a la selecció espanyola.
Els mitjans de comunicació de Buenos Aires miren cap a Catalunya i identifiquen de manera directa les dues grans raons d’aquest transvasament de passions.
La raó geopolítica és evident. Catalunya és percebuda a nivell internacional com una nació sense Estat on gairebé la meitat de la població manté un desig ferm d’independència. Davant la impossibilitat de veure competir de forma oficial la selecció catalana —un dret vetat sistemàticament per l’Estat espanyol—, molts ciutadans l’independentisme dels quals es va refermar arran de la repressió del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 trien activament no donar suport a “la Roja”. Per a un sector significatiu de l’afició, qualsevol rival de l’equip espanyol es converteix en la seva tria, però quan el rival és l’Argentina, el component emocional es multiplica.
L’efecte Messi: un passió que transcendeix fronteres
Si el rebuig a l’estat espanyol posa la base política, la figura de Leo Messi hi afegeix el component passional. El passat gloriós del crac de Rosario al Camp Nou manté un vincle sentimental inalterable amb l’afició culer. Tot i que el combinat espanyol compta amb joves estrelles del Barça com Lamine Yamal o Pau Cubarsí, la petjada històrica de Messi és un actiu molt més potent. Els cronistes argentins comparen aquesta situació amb la viscuda a Nàpols durant el Mundial d’Itàlia ’90, on la devoció per Diego Armando Maradona va esquerdar la identitat nacional dels italians del sud. Però hi afegeixen el clar component polític en la decisió, els catalans mai se sentiran representants per la selecció espanyola. Tenen clar que una selecció catalana guanyaria a Espanya.
El veredicte de la premsa de l’altre costat de l’Atlàntic és contundent: la combinació del desig de llibertat política i la lleialtat eterna al millor jugador del món han fet que, per a molts catalans, la victòria d’Argentina es visqui com una victòria pròpia. Espanya no mereix guanyar el mundial, no pot obligar sota amenaça a jugadors catalans a jugar amb la nació que oprimeix els catalans.
