En un exercici de pura demagògia lerrouxista, la vicepresidenta Yolanda Díaz ha incendiat les relacions parlamentàries en recórrer a l’insult fàcil i al prejudici classista contra Junts. Lluny d’actuar amb la responsabilitat que pertoca a un càrrec institucional, Díaz ha optat pel populisme més tòxic en titllar de “racistes i classistes” els representants de milions de catalans, recuperant el vell mite de l’esquerra espanyola que identifica catalanisme amb elits especuladores.
Junts diu “prou”: Relacions trencades i lliçons de coherència
La reacció de Junts ha estat tan contundent com necessària. La direcció del partit ha suspès de manera immediata qualsevol relació amb Sumar fins que no hi hagi una rectificació sincera. Els juntaires no només han negat les presumptes negociacions que Díaz intentava utilitzar com a cortina de fum pel decret de lloguers, sinó que han enviat un missatge de fermesa: “En política no tot s’hi val”.
Amb una memòria implacable, Junts ha recordat la hipocresia de Sumar, convidant-los a trucar al PP si necessiten vots, tal com van fer sense manies a Barcelona per arrabassar l’alcaldia a l’independentisme i lliurar-la a Jaume Collboni.
Puigdemont vs. el Trumpisme de Díaz
El president Carles Puigdemont ha estat l’encarregat de posar el mirall davant de la ministra, comparant les seves tàctiques amb les de Donald Trump. Puigdemont ha denunciat que Díaz viu del “mite fundacional de l’espanyolisme a Catalunya”, un relat que busca deshumanitzar i criminalitzar tot allò que sigui català titllant-ho de burgès o carlí per pur càlcul electoral.
Davant l’intent de Sumar de fer punts en l’imaginari de l’esquerra espanyola a base d’escopir sobre les institucions catalanes, Junts ha triat el camí de la dignitat política, deixant clar que no acceptaran lliçons de qui pacta amb la dreta quan li convé però utilitza el xantatge moral per mantenir la cadira al Consell de Ministres.
El silenci de Rufián: Entre la confluència i la submissió
Davant d’aquest atac frontal contra el moviment independentista, resulta especialment sagnant el silenci de Gabriel Rufián. Mentre Junts talla tota relació amb els qui insulten els catalans, el portaveu d’ERC a Madrid opta per mirar cap a una altra banda, confirmant la seva voluntat de confluència estratègica amb Sumar. Rufián, cada cop més allunyat de la defensa de la dignitat nacional, sembla prioritzar la construcció d’un front d’esquerres d’àmbit estatal per sobre de la solidaritat davant els atacs que rep el seu propi país. Aquesta actitud de “perfil baix” s’interpreta com una acceptació implícita del relat de Díaz a canvi de mantenir-se dins l’òrbita del poder espanyol.
